Novament amb l'ajuda de Vittorio Storaro i els seus daurats, Allen torna a fer un film d'època. Si "Café Society" (2016), estava ambientada als anys trenta, "Wonder Wheel" (2017) ens trasllada als anys cinquanta, a Coney Island i el parc d'atraccions que va acompanyar el director en la seva infantesa, tal com ens havia explicat a títols de caràcter autobiogràfic com "Annie Hall" o "Días de radio".
Però ara no es tracta de cap autobiografia sinó d'un homenatge molt descarat a l'obra i univers del dramaturg Tennessee Williams, l'univers d'"Un tranvía llamado deseo", dels somnis perduts enmig d'una existència quotidiana miserable, ofegada en suor i alcohol. De manera que el personatge interpretat per Kate Winslet recorda la Blue Jasmine de Cate Blanchett. I el to del film és marcadament teatral; fins i tot ho és la il·luminació de Storaro.
No obstant això, els temes i personatges característics d'Allen hi són presents: la dona frustrada que s'evadeix pensant en el cinema i el teatre, que fins i tot s'enamora d'un socorrista aspirant a dramaturg, el qual representa l'intel·lectual dubitatiu, la lluita entre el cor i la raó; un marit afeccionat a la beguda, desagradable i masclista, una mica a l'estil del marit de la Cecília de "La Rosa Púrpura de El Cairo" (ella també feia de cambrera), tot i que amb una mica més de bon cor. I, sobretot, la importància de l'atzar i l'oportunitat d'un crim sense càstig per motius tan egoistes com ho eren els dels protagonistes de "Match Point" o "Delitos y faltas". En resum, una enèsima variació sobre els temes habituals i una tragèdia sense pal·liatius -tot i que les obsessions piròmanes del fill de la protagonista convoquin alguna rialla-. Com sigui, Allen demostra estimar els seus personatges i ser comprensiu amb llurs debilitats, i aconsegueix amb nota l'objectiu de filmar una obra de teatre amb una gran escena de cloenda, quan la Ginny declama vestida de blanc amb el seu amant de públic, abans d'abandonar-se definitivament a l'alienació de la realitat.
6 comentaris:
Estic molt d'acord. Gran escena final. Vaig escriure't un comentari a les pelis de l'any però em temo que s'ha perdut en la magnitud de la xarxa ;(
Bàsicament estem d'acord. Les dos grans divergències la de Nolan i La habitación. Una abraçada.
Que estrany, això del comentari, que certament no m'ha arribat.
Doncs jo em pensava que em posaries més pegues a la reivindicació de La La Land, que em sembla que no apareixia a la teva llista.
En qualsevol cas, gràcies per comentar. Continuarem parlant per wasap, que toca posar fil a l'agulla pel tema d'Americana.
Una abraçada.
La La Land em va agradar molt i la tenia en un hipotètic top-12. Al fer top 10 va caure al final però la vaig gaudir molt (sobretot el tram final). Les altres dues que et dic són d'aquelles que no soporto. Inclús els hi tinc mania Hha. Sí, parlem. Abraçada.
"La habitación" em va agradar molt, aquí no ens posarem d'acord. Pel que fa al senyor Nolan, no sóc un dels seus fans i a "Dunkerque" em va costar una mica d'entrar-hi, però al final em va enganxar i tampoc no sabria negar-li l'habilitat de la posada en escena.
Una abraçada.
Ricard,
aquesta última pel.lícula de Allen em va agradar però no crec que sigui de les millors de la seua filmografía.Em va resultar molt lenta per moments i crec que li sobra metrage. Malgrat tot,Kate me pareix que està fantàstica i també com a tu,em va recordar a Jasmine,de Blue Jasmine.
Pense també per altra banda,que n´hi ha alguna cosa del personatje que interpretava Marlon Brando en "Un tranvia llamado deseo" al personatje que fa del seu marit.
Em van agradar com sempre les reflexions que es fan al voltant de l´atzar i de la idealizatzació de l´amor al personatje del socorrista,que em pareix molt idealista i pot ser també un poc inmadur pero definitivament,em va agradar moltísim més "Café Society" per eixemple,que em va resultar tan deliciosa que no haguera volgut que acabara mai.
Un abraç
Em va passar una mica com a tu, que la vaig trobar mancada de ritme. Potser influïa el caràcter teatral. Pel que fa a "Café Society", la vaig trobar una mica dispersa i, si hagués de triar, em quedo amb "Wonder Wheel". En qualsevol cas, el que més em va agradar de totes dues és el final.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada