dissabte, 6 de gener de 2018

LES PEL·LÍCULES DEL 2017 (I DEL 2016)

Aquest any tornarem a tenir dues llistes pel preu d'una. Tot i que em va quedar prou curiosa la de l'any passat, seria injust oblidar-nos de dos títols tan remarcables com "Comanchería" o "Paterson".

Pel que fa al 2017, també he patit en deixar fora un Scorsese més introspectiu d'allò a què ens té acostumats, o la guanyadora de l'Òscar, o la continuació de "Blade Runner". Però em semblava que les finalistes mereixien ser-ho. I això, a falta de veure alguns títols presumptament importants i havent renunciat a incloure altres formats: Cahiers du Cinéma ha entronitzat la tercera temporada de Twin Peaks (figura la primera a la seva llista; també a la del nostre amic El antepenúltimo mohicano). Però, ara per ara, prescindeixo de valorar les sèries televisives. La qual cosa no vol dir que les consideri inferiors a les obres estrictament cinematogràfiques, en absolut. Per cert, algunes de les millors produccions espanyoles que hem vist aquest any han estat sèries produïdes per Movistar +: "Vergüenza", una comèdia antològica, i "La zona", un thriller postapocalíptic que esquiva totes les trampes del gènere gràcies a un argument molt enginyós.


2017


1. LA LA LAND, de Damien Chazelle

Una revisitació intel·ligent i sensible del musical clàssic nord-americà. Es pot al·legar que les coreografies no tenen la perfecció dels seus models però ho compensa amb entusiasme, lucidesa i una banda sonora fantàstica.

2. COCO, de Lee Unkrich

La darrera proesa de Pixar. L'argument tòpic i la proposta d'ultratomba no són cap obstacle per a la saviesa narrativa, la força visual o la capacitat d'emocionar.

3. PERSONAL SHOPPER, d'Olivier Assayas

Cinema de gènere d'autor en la darrera pel·lícula del gran Assayas. Els fantasmes i el món de la moda conflueixen en un discurs sobre la identitat eteri i molt ben interpretat per Kristen Stewart.

4. FELICES SUEÑOS, de Marco Bellocchio

La mort de la mare i l'angoixa del seu fill als nou anys i als quaranta en un film emotiu i memorable del veterà Bellocchio. Curiosament, la banda sonora amb èxits dels anys seixanta o més recents irradia optimisme.

5. EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA, d'Aki Kaurismäki

Un altre títol que tracta temes severs (l'emigració il·legal, el racisme, la insatisfacció vital) en clau d'optimisme i d'esperança. I amb l'estil particularíssim del seu director.

6. TONI ERDMANN, de Maren Ade

Comèdia europea aspra en la forma i en el fons que manté, tanmateix, una estructura tradicional i que aplega moltes metàfores sobre els desastres del capitalisme i la globalització.

7. DUNKERQUE, de Christopher Nolan

Més cinema de gènere, ara bèl·lic, de la mà del senyor que va revolucionar l'univers dels superherois i de Batman en particular. Especialista de les paradoxes temporals, aplica la seva fórmula a la creació de suspens per narrar un drama de final conegut. La formulació estrictament visual i una conclusió molt emocionant que converteix en victòria una derrota dels aliats fan d'aquest títol un dels més importants de la temporada i, a parer meu, el més perfecte dels dirigits per Nolan.

8. DÉJAME SALIR, de Jordan Peele

Una trama d'horror que no defuig els tòpics però que destaca per la seva causticitat i una hàbil barreja d'humor i de suspens. Sense pretendre ser realista, ofereix un dels retrats més inquietants i més lúcids del racisme subjacent en la societat nord-americana.

9. MANCHESTER FRENTE AL MAR, de Kenneth Lonergan

Les restes del naufragi d'una parella separada irremeiablement a causa de la tragèdia que ha assolat les seves vides. Lonergan i l'oscaritzat Cassey Affleck ens ho expliquen sense subratllats.

10. Z, LA CIUDAD PERDIDA, de James Gray

Hem tingut ocasió en aquest bloc de reiterar la nostra admiració cap al cinema de James Gray. Aborda ara el cinema d'aventures i exploracions obsessives en territoris selvàtics inexplorats, una mica en la línia d'"Aguirre" o "Fitzcarraldo" però en clau sòbria i amb una narració més clàssica que no impedeix la complexitat d'una trama que no es queda en l'anècdota -la recerca d'una civilització perduda en la selva amazònica a principis del segle XX- sinó que prioritza els motius i les contradiccions dels personatges.


2016


1. CAROL, de Todd Haynes

Una història d'amor a contracorrent i el retrat de la rígida societat nord-americana dels cinquanta en un títol dirigit amb una precisió i una exquisidesa insòlites. Insuperables Cate Blanchett, Rooney Mara i la fotografia d'Edward Lachman.

2. ELLE, de Paul Verhoeven

El veterà holandès torna amb un film fascinant en què explora els racons més foscos de la sexualitat femenina i dinamita les conviccions burgeses com no ho hauria fet millor Buñuel. Isabell Huppert, extraordinària.

3. PATERSON, de Jim Jarmusch

Als films de Jarmusch, els escenaris són tan importants com els personatges, i aquí ho afirma des del títol: Paterson és una vila de Nova Jersey no gaire especial i Paterson és el nom del protagonista, que cada dia recorre la seva ciutat en l'autobús que condueix mentre pensa en els poemes que escriurà en les seves estones lliures i que parlaran de la seva xicota i dels petits grans descobriments de cada dia. El film més minimalista del director i també el més bell.

4. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo

La mateixa història vista dues vegades, amb variacions subtils però suficients per dotar d'emoció una singular catarsi romàntica banyada amb sake.

5. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes

La rebel·lió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern, retratat sempre de fons però sempre present, amb el rostre buit del protagonista en primer pla.

6. COMANCHERÍA, de David Mackenzie

Si l'argument dels westerns és sempre la lluita per la supervivència, en aquesta mostra del gènere d'ambientació contemporània els dolents no són els indis sinó els bancs. Herois descreguts i herois desesperats en un títol que beu dels clàssics -de Ford a Peckinpah- i conté els millors diàlegs de la temporada cinematogràfica.

7. LA BRUJA, de Robert Eggers

Fonamentalisme religiós i despertar sexual d'uns adolescents són una barreja perillosa, sobretot si ens trobem a la Nova Anglaterra del segle XVII i som al llindar d'un bosc on regna el terror. Entre Haneke i Shyamalan, entre Kubrick i Caravaggio, el film d'Eggers és tan pulcre formalment com desassossegador.

8. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson

L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en un hotel impersonal on coneixerà l'única persona que sembla diferent de les altres. Entre el surrealisme i el dirty realism, el darrer treball de Kaufman rere les càmeres, en animació stop-motion, és una petita meravella.

9. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson

La història d'amor més emocionant possible sempre és entre una mare i el seu fill. Sobretot si resten tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.

10. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

Tanca la llista amb honors el darrer treball i segon western en la carrera de Tarantino, un whodunit que transcorre en dos únics escenaris al llarg de tres hores que passen en un sospir, amb els protagonistes atrapats enmig d'una tempesta terrible i enfrontats a un enigma que reflecteix els traumes de la Guerra Civil americana i que conduirà, com no podia ser d'altra manera, a una catarsi violenta que voreja l'horror.

3 comentaris:

David Amorós ha dit...

Tenim moltes coincidències. I d'altres que m'han agradat molt i finalment no han entrat a la meva llista. De totes, les dels dos anys, en quedaria amb Carol que em sembla pràcticament perfecte. I hi ha dues de les teves que vaig odiar bastant, una per any, La habitación y Dunkerke. Estem sempre molt a prop, de totes maneres. Bon any cinèfil 2018. Una abraçada.

Anònim ha dit...

No les he vist totes ni molt menys, en especial les del 2017 que sempre vaig tard mirant les novetats, però de totes em quedo amb la de Tarantino.

ricard ha dit...

Malgrat que estigui la última, potser jo també em quedaria amb "Los odiosos ocho".