TRES DE CIÈNCIA-FICCIÓ

Fred McLeod Wilcox va dirigir, l'any 1956, "Planeta prohibido", una pel·lícula de ciència-ficció que va esdevenir molt influent, tot i que vista avui resulta una mica naïf, però això es podria afirmar de la majoria de títols del gènere anteriors a "2001: Una odisea del espacio".

Som al segle XXIII i els homes poden viatjar a una velocitat superior (!) a la de la llum, després d'haver descobert per fi que les naus en forma de platet volador són molt més ràpides (o us pensàveu que els extraterrestres eren rucs?). Un avenç tecnològic tan impressionant no impedeix que els cuiners continuïn portant gorra i davantal o que els instruments de bord semblin adquirits als Encants; també resulta sorprenent que els membres de l'expedició comandada per Leslie Nielsen quan encara no feia comèdies quedin impactats pel robot de llauna construït pel quasi únic habitant del planeta Altair IV. Però és que el misteriós indret conserva les restes d'una civilització que va ser molt avançada fins que va desaparèixer de la nit al dia, tan misteriosament com van desaparèixer els colons arribats vint anys abans. Només van sobreviure el doctor Morbius (Walter Pidgeon) i la seva filla (Anne Francis), una rossa innocent amb minifaldilla que enlluerna el comandant i tota la seva tripulació. El personatge de la noia s'inspira clarament en la Miranda de l'obra de Shakespeare La Tempesta, i la solució al misteri del planeta Altair reposa sobre les teories de Freud sobre l'inconscient. Referents força cultes per a una sèrie B molt entretinguda que, a més, va ser innovadora en diversos aspectes, des de l'esmentada minifaldilla de la protagonista a la banda sonora de música electrònica. El simpàtic robot Robby va aparèixer després en altres pel·lícules i sèries de televisió, des de "Perdidos en el espacio" o "The Twilight Zone" fins a "Columbo" (!!).

"Planeta prohibido" vs. "2001":

"Planeta prohibido" vs. "La guerra de las galaxias":

No tan ràpids com la nau de "Planeta prohibido", viatgem al 1971. Som a l'era post "2001" i la ciència-ficció de sèrie B ja no existeix; qualsevol proposta del gènere té l'obligació de ser seriosa, com ho seran "Naves misteriosas", títol amb missatge ecologista dirigit per Douglas Trumbull (responsable dels efectes especials del film de Kubrick) o "Solaris", del rus Andrei Tarkovsky. Però ens estem anticipant massa, aquests films són del 1972 i hem de tornar un any abans per parlar de "La amenaza de Andrómeda", un títol dirigit per Robert Wise que explica la lluita contra rellotge d'uns científics per aïllar i neutralitzar si és possible un virus que ha arribat de l'espai exterior ocult en un satèl·lit. De fet, el film se situa a mig camí entre la ciència-ficció i el cinema de catàstrofes: serien característics del gènere d'anticipació l'escenari principal, un laboratori subterrani esterilitzat descrit amb tot luxe de detalls, com també l'origen extraterrestre de l'amenaça, mentre que la lluita d'una colla d'individus gairebé anònims per salvar el planeta de la destrucció o el to documental que imposen els subtítols que assenyalen l'hora i l'indret en què transcorren les diverses seqüències, són recursos que esdevindran habituals en el gènere catastròfic, el qual assoliria una popularitat enorme durant la dècada, sobretot gràcies a títols com "La aventura del Poseidón" o "El coloso en llamas", mentre la ciència-ficció quedava relegada, almenys fins a "La guerra de las galaxias" (de fet, un retorn a l'accepció més infantilitzada del gènere).

En la seva voluntat de ser modern, el film de Wise, que adaptava una novel·la de Michael Crichton ("Almas de metal", "Parque Jurásico"), es veu ara una mica antiquat, tot i que cal reconèixer-li l'habilitat per generar suspens sense recórrer a gaires efectes especials i amb una única seqüència més o menys d'acció, per descomptat sense res a veure amb la parafernàlia de qualsevol producció actual.

Robert Wise és potser més conegut per les seves pel·lícules musicals, "West Side Story" i "Sonrisas y lágrimas", o per desgraciar la segona pel·lícula d'Orson Welles, "El cuarto mandamiento"; però ja havia dirigit, el 1951, un gran clàssic de la ciència-ficció, "Ultimátum a La Tierra"; i reincidiria en el gènere l'any 1979, amb la primera de les adaptacions cinematogràfiques de la famosa sèrie "Star Trek".

Acabarem el nostre recorregut amb un film del 2015, "Equals", dirigit per Drake Doremus i produït per Ridley Scott. És un típic drama distòpic en què els escassos supervivents d'una guerra apocalíptica han estat manipulats genèticament per no tenir sentiments. Qualsevol relació afectiva està prohibida, la gent es reprodueix per inseminació artificial i viuen només per treballar. Però hi ha una epidèmia que fa que els sentiments apareguin i si no es pot curar els malalts, directament se'ls mata.

Els protagonistes, interpretats per Nicholas Hoult i Kristen Stewart, contrauen la malaltia i s'enamoren. Són una mena de Romeu i Julieta del futur. La seva única possibilitat és escapar.

El film, doncs, pertany a un subgènere en què els protagonistes aspiren a fugir d'un món només aparentment perfecte, com passava a "Fahrenheit 451" (François Truffaut, 1966), "THX 1138" (George Lucas, 1971), "La fuga de Logan" (Michael Anderson, 1976) o "La isla" (Michael Bay, 2005). L'aportació de Doremus i Scott no és especialment destacable; Kristen Stewart surt tan guapa com sempre, la fotografia de tons blavosos és impecable i se'ns estalvia la part de la fugida pròpiament dita perquè tinguem prou clar que no és una pel·lícula d'aventures sinó una cosa de ciència-ficció seriosa. Sí, però és que els setanta ja queden lluny.