Kenneth Branagh es va estrenar en la direcció cinematogràfica l'any 1989 amb "Henry V". També n'era el protagonista i aprofitava tant la seva experiència a la Royal Shakespeare Company com les prèvies aportacions d'Orson Welles o Laurence Olivier. Admirat pels crítics des d'aquesta òpera prima, ha demostrat la seva vàlua com a adaptador del més il·lustre dels dramaturgs en força més títols: "Mucho ruido y pocas nueces", "Hamlet", "Trabajos de amor perdidos", "Como gustéis". Però sempre que s'ha allunyat de Shakespeare s'ha mostrat més insegur, ja des de la seva segona pel·lícula, el thriller "Morir todavía".
El 1994 va dirigir una adaptació de "Frankenstein" que pretenia seguir amb la franquícia ideada per Coppola arran de l'èxit del seu "Drácula". Era molt barroca i espectacular però no va ser ben rebuda per la crítica ni el públic; Branagh es va refugiar novament en Shakespeare i, ja al nou mil·leni, sembla haver renunciat a la seva fama inicial d'autor i nen prodigi i el retrobem convertit en un il·lustrador només ocasionalment eficaç, un artesà tot-terreny que ha signat des d'una pel·lícula de superherois ("Thor") fins a una versió en imatge real de "Cenicienta", passant per un dels lliuraments de la sèrie de Jack Ryan ("Jack Ryan: Operación sombra").
També ha fet remakes, algun d'evident ("La huella", innecessària revisió del clàssic de Joseph L. Mankiewicz) i algun altre més dissimulat com "Los amigos de Peter", un títol agradable però massa deutor de "Reencuentro", de Lawrence Kasdan. De manera que no resulta tan estrany veure'l ara al capdavant d'una nova reedició del clàssic d'Agatha Christie "Asesinato en el Orient Express", novel·la que ja havia merescut una luxosa adaptació a càrrec de Sidney Lumet l'any 1974, en ple auge del cinema "retro", i una de televisiva força més modesta l'any 2001. En la darrera, Alfred Molina interpretava el sagaç detectiu Hercule Poirot; en la versió de Lumet, el paper era per a Albert Finney, rodejat d'un repartiment apoteòsic: Ingrid Bergman, Lauren Bacall, Sean Connery, Jacqueline Bisset, Anthony Perkins i Martin Balsam.
La versió de Branagh torna a jugar a la primera divisió. Recordem que tracta d'un misteriós assassinat que té lloc al tren més luxós dels anys trenta, en trajecte d'Istanbul a París i retingut entre muntanyes nevades per culpa d'una allau; en només unes hores, el famós detectiu belga haurà de trobar l'assassí entre els passatgers, interpretats com en la versió de Lumet per noms il·lustres: Michelle Pfeiffer, Johnny Depp, Judi Dench, Penélope Cruz, Daisy Ridley ("Star Wars"), Willem Dafoe i Derek Jacobi (company d'aventures shakespearianes).
Potser una mica més espectacular, no hi ha gaires diferències, però, amb la versió de Lumet: un pròleg a Jerusalem que il·lustra sobre el modus operandi del detectiu i el seu probable trastorn obsessiu-compulsiu, i tal vegada la interpretació que Branagh fa del personatge, inevitablement més shakespeariana, menys despreocupada i paròdica que la versió de Finney. La reflexió final pot semblar excessivament seriosa tractant-se d'una pel·lícula bàsicament plantejada per distreure el respectable al llarg d'un parell d'horetes, però en els temps que corren ja està bé que algú ens recordi que la llei i la justícia no són necessàriament el mateix i que, de vegades, cal saltar-se la primera perquè prevalgui la segona.
6 comentaris:
Molt encertat això de la llei i la justicia. Visualment la pel.lícula és molt bona però el repartiment no és el mateix que la versió de Lumet. Johnny Deep no és el Ratchett de Richard Widmark, Judi Dench gairebé no és deixa veure i crec que Branagh és pren el personatge massa seriosament.
Salut!
Borgo.
L'editorial de La Vanguardia d'avui deia -no exactament amb aquestes paraules- que el respecte a la llei és el fonament de la democràcia. En principi, com a demòcrata, hauria d'estar d'acord amb aquesta afirmació. Però no podem oblidar que:
1er. Les lleis no sempre són justes.
2on. Si la llei ha de ser l'expressió de la voluntat popular, no ha de prevaldre aquesta voluntat en cas de dubte?
En fi, ja sé que és molt complicat, tot plegat. Pel que fa a la pel·lícula (bé, de fet, estem parlant de la pel·lícula, oi?), no recordava que era Richard Widmark qui feia de dolent en la versió de Lumet; sens dubte, no és el mateix. Coincidim en què Branagh vol convertir el seu Poirot en un personatge shakespearià i que potser no calia. Finalment, no em preocupa que Judi Dench no es deixi veure gaire, tota vegada que, darrerament, la tenim fins a l'escudella.
Bon Nadal!
No he vist la peli clàssica però m'he llegit el llibre i reconec que em va agradar. La veritat es que tinc una mica de curiositat per veure-la, més que res per veure què canvia respecte el llibre i dir la frase pedant de torn "el llibre està millor" :P
Confesso no haver llegit mai res de l'Agatha Christie, o si ho he fet no me'n recordo. Vaig veure en teatre "La ratonera" i tampoc no entenc el perquè del seu èxit.
La Vanguardia s´ha baixat els pantalons.
I sí, crec que Branagh ha comés el mateix error que amb "Frankenstein" fer un Poirot massa shakesperià.
Bon Nadal!
Borgo.
Totalment d'acord.
Bon Nadal!
Publica un comentari a l'entrada