KING KONG

El 1933, Merian C. Cooper i Ernest B. Shoedsack van dirigir la mítica "King Kong", una pel·lícula d'aventures i terror sobre una illa misteriosa i un goril·la gegant; una variant del mite de la bella i la bèstia que incorpora uns efectes especials espectaculars en l'època en què fou rodada i algunes de les icones més celebrades de la història del setè art, sobretot el final amb el gegant Kong emparrat dalt de l'Empire State Building (gratacel construït només un parell d'anys abans de l'estrena i llavors sostre del món).

Kong és un monstre terrorífic però capaç de mostrar-se tendre i protector amb la noia rossa que els nadius de l'illa li ofereixen com a present. Al final, apartat per la força del seu reialme selvàtic, esdevindrà una víctima de la civilització i la cobdícia dels homes.

El film va ser un gran èxit i va tenir una continuació el mateix any dirigida per Shoedsack, "Son of Kong", que no va funcionar. El remake va tardar quaranta-tres anys; sota la direcció de John Guillermin, repetia els elements de la fórmula original: una rossa atractiva en el paper de la noia que enamora el goril·la (la debutant Jessica Lange en el paper interpretat per Fay Wray en la primera versió), un protagonista masculí igualment atractiu (Jeff Bridges) i les Torres Bessones substituint l'Empire State Building. Es tracta d'un producte sense cap gràcia que havia envellit abans d'acabar la dècada en què es va estrenar; malgrat tot, també va tenir una continuació ("King Kong 2", 1986) que també va ser un fracàs.

Un altre cas d'assetjament?

La versió de Peter Jackson (2005) vol ser respectuosa amb l'original. Està ambientada als anys trenta i parteix de la mateixa excusa argumental (un director de cinema en hores baixes -Jack Black- pretén rodar la pel·lícula d'aventures definitiva); s'esplaia en les seqüències a l'illa, amb els enfrontaments entre Kong i els dinosaures i entre els mariners i els insectes gegants, i dota de cert relleu la relació ambigua entre la jove actriu -Naomi Watts- i el monstre. I l'Empire State Building recupera el protagonisme en l'escena culminant. Per raons òbvies, el producte no té l'originalitat de l'obra mestra de Cooper i Shoedsack, però es beneficia d'uns esplèndids efectes digitals que Jackson aprofita per convertir el film, tan llarg com entretingut, en una filigrana visual.

Kong té molts parents en la història del cinema, sobretot els monstres japonesos Godzilla i companyia, que mantenen una relació contradictòria amb els humans als quals tan aviat maten com salven d'amenaces pitjors, i que funcionen també com una al·legoria dels excessos de la civilització, ara amb la por nuclear com a teló de fons. A "El mundo perdido" (1997), Steven Spielberg homenatjava el mite de Kong canviant el goril·la per un tiranosaure rex.

Darrerament, hem vist una altra aproximació al mite, "Kong: La Isla Calavera", títol del 2017 dirigit per Jordan Vogt-Roberts. Hi ha una illa, un goril·la gegant i uns quants monstres; com en el film de Peter Jackson, la parella protagonista (en un repartiment molt coral) són dos bons actors que alternen el blockbuster i el cinema independent: Tom Hiddleston i la hipnòtica Brie Larson; la noia li cau simpàtica al gran Kong i aquest ajuda els sobrevivents després d'una relació inicial més tensa en què es carrega com si fossin mosquits els helicòpters del coronel Packard (Samuel L. Jackson), militar veterà que enyora la guerra del Vietnam quan tot just s'ha acabat, doncs l'acció ens situa al 1973; la qual cosa permet referències molt òbvies a "Apocalypse Now", tot i que la llista de cites cinèfiles és llarga i abasta des del film de John Boorman del 1968 "Infierno en el Pacífico" al "Depredador" de John McTiernan. És divertida i no té altra pretensió que la de distreure l'espectador; ho aconsegueix amb una banda sonora atractiva i eclèctica, escenes espectaculars molt ben filmades i, sobretot, un esperit juganer fidel als referents clàssics del gènere d'aventures a paradisos maleïts.