PERFECTOS DESCONOCIDOS

Tres matrimonis i un amic solter es reuneixen per sopar a casa d'un d'ells (un àtic al centre de Madrid; és que és una pel·lícula d'Álex de la Iglesia!). Per fer la vetllada més amena, l'amfitriona proposa un joc com a mínim perillós: tots els comensals deixaran sobre la taula els mòbils respectius i s'escoltaran o es llegiran en veu alta els missatges que vagin arribant.

"Perfectos desconocidos" és, d'entrada, una severa advertència sobre la doble vida i la doble moral que la societat d'avui dia oculta rere l'addicció a la telefonia mòbil; els smartphones ja no són només una eina que ens permet ser maleducats i desatendre les persones que tenim físicament al costat, sinó una fórmula per expressar tot allò que les convencions obliguen a guardar sota la catifa.

Per primera vegada en la seva carrera, Álex de la Iglesia signa un remake, en aquest cas de la pel·lícula italiana del 2016 "Perfetti sconosciuti", de Paolo Genovese, un èxit aclaparador al seu país. Normalment, els seus films parteixen de guions originals, escrits habitualment amb la col·laboració de l'inseparable Jorge Guerricaechevarría. Amb anterioritat, només en dues ocasions havia adaptat textos literaris preexistents: "Perdita Durango" (1997) i "Los crímenes de Oxford" (2008), amb resultats discutibles. Però, en el cas de "Perfectos desconocidos", el director porta hàbilment la història al seu terreny, i, en l'espai claustrofòbic de l'apartament -rèplica de l'espai claustrofòbic del bar o el plató televisiu en els seus treballs precedents- exposa una galeria de personatges dominats per les seves pors, les seves mentides i, sobretot, els prejudicis de tota mena; no calia que hi afegís una atmosfera apocalíptica amb l'excusa d'un eclipsi de lluna perquè el film tingués la seva empremta. I, en qualsevol cas, demostra novament que és un gran director d'actors, aconseguint el millor de tot el repartiment: Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto.

Casualment, vam poder veure en el recent Festival Zoom a Igualada, una producció televisiva dirigida i interpretada per Joel Joan que adaptava amb el mateix títol l'obra que ja havia portat als escenaris "El nom", i que consisteix en el mateix: un sopar entre presumptes amics, un d'ells solter, una excusa que propicia la confrontació -ara no són els mòbils sinó la discussió sobre el nom que el protagonista vol posar al seu futur fill- i, finalment, les rialles que es transformen en laments i estupefacció quan les misèries i, sobretot, els prejudicis dels personatges queden al descobert. La posada en escena de Joel Joan, intentant desesperadament superar les limitacions de l'origen teatral, no està pas a l'altura de l'elegant realització d'Álex de la Iglesia, però el text, cortesia dels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patèlliere, té el mateix sentit de l'humor i capacitat crítica.