Després de l'adaptació de la novel·la de Thomas Hardy "Lejos del mundanal ruido", el director de "La caza" i "Celebración" torna als seus retrats de la societat més contemporània, tot i que cal matisar que "La comuna" (2016) està ambientada als anys setanta, que és precisament quan va proliferar aquest fenomen dels habitatges compartits per diversos individus i famílies que es repartien les tasques domèstiques, més o menys com els pisos d'estudiants però en versió adulta.
Com era d'esperar, Thomas Vinterberg aprofita aquest argument per fer una anàlisi molt lúcida i quasi despietada de les relacions entre els grups i els individus. Després d'il·lustrar aquella dita segons la qual "hostes vingueren que de casa ens tragueren", detalla la dificultat de trobar la felicitat sense provocar ferides en les persones que ens estimen o, des d'un altre punt de vista, la impossibilitat de ser equànime quan això implica la pròpia infelicitat. Conviure amb l'amant del teu marit no sembla una bona idea i és la filla del matrimoni qui haurà de demostrar amb paraules i amb fets que la vida és dura, que no sempre ens podem ajudar els uns als altres i que no s'hi pot fer més. Un plantejament poc rebatible que causarà, com a mínim, una víctima innocent en una de les escenes més terribles que recordo, amb l'evocadora cançó d'Elton John "Goodbye Yellow Brick Road" de fons musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada