En el post que vaig dedicar a "Amador" (2010), ja vaig dir que no entenia perquè els mateixos crítics que li reien totes les gràcies al director de "Barrio" i "Lunes al sol" es van dedicar a castigar-lo sense pietat a partir de "Princesas", fins i tot admetent que aquesta era una pel·lícula fallida.
Tot i que "Un día perfecto" (2015), el projecte internacional del realitzador, interpretat per Benicio del Toro, Tim Robbins i Olga Kurylenko, entre d'altres, ha guanyat el Goya al millor guió adaptat, no es pot dir que les reaccions dels crítics hagin estat gaire favorables. En les diverses ressenyes, trobem comentaris com els següents:
"Me resulta fría; dispone de muchos elementos y situaciones para conmover, pero la veo y escucho distanciado. Es honrada pero no brillante." (Carlos Boyero, el meu amic).
"Sus personajes no acaban de cobrar vida (...) La música rompe el silencio en los momentos más inesperados, sin ton ni son" (Philipp Engel).
"El humor al que recurre es tan fino que a menudo se olvida de serlo" (Nando Salvá).
"Benicio del Toro y Tim Robbins parecen trabajar en dos películas distintas" (Carlos Reviriego).
Cal dir que, amb aquestes referències, esperava una pel·lícula ben intencionada però fallida. Doncs no. No feu cas als crítics i aneu-la a veure. "Un día perfecto" pot no ser una pel·lícula perfecta però, a partir d'una història molt ben trobada sobre uns cooperants que intenten treure un cadàver d'un pou durant la guerra de Bòsnia, Fernando León de Aranoa construeix un film que reflecteix admirablement i sense subratllats innecesaris l'absurd i la crueltat del conflicte, que introdueix hàbilment l'humor, presumptament necessari per sobreviure en les circumstàncies descrites, i el combina sense problemes amb moments molt tràgics; que conté seqüències tan brillants com la de l'arribada al poble fantasma; una pel·lícula amb caràcter, sense els tics de les coproduccions i que tampoc no sembla espanyola, molt ben interpretada (digui el que digui el senyor Reviriego), i finalment força hawksiana, malgrat l'opinió de Sergi Sánchez: "Si León de Aranoa se hubiera dejado llevar por la sana autenticidad del cine clásico de género podría haber llegado a conclusiones mucho más estimulantes" (ni cas: és autèntica i és estimulant).
4 comentaris:
Como ya dije en mi reseña: "Un día perfecto" no es un film desdeñable gracias al trabajo de intérpretes como Benicio del Toro y Tim Robbins, que aunque no nos brindan su mejor trabajo, rebosan talento y carisma al servicio de una historia que sin llegar a ser auténticamente inspiradora rezuma dignidad y buenas intenciones. Uno de los elementos más disonantes es la desafortunada selección musical, fuera del contexto de un relato que nos pasea por una tierra testigo de las mayores crueldades y por donde corrieron ríos de sangre, de ahí que la metáfora de la cuerda se imponga como una llamada de alerta a la bondad de los corazones.
Un abrazo.
Veo que compartes las objeciones de algunos críticos sobre la banda sonora. Sin embargo, no es la única película de guerra que utiliza música rock para acompañar las idas y venidas de personajes un tanto desquiciados y adictos a la adrenalina. En algún caso, chirría un poco; y casi estropea la estupenda escena de la llegada a la casa de los padres del niño. Pero, en términos generales, no me pareció tan inadecuada.
Un abrazo.
Ricard,
em va agradar molt,però sense entusiasmar-me tampoc.
No crec que siga molt fàcil tractar el tema de la guerra amb humor,i més a més amb aquesta elegància.
Per altra banda,em va agradar especilament el desenllaç perquè em pareix molt metaforic al sentit de com l´atzar també juga un paper de vegades decisió a la hora d´aconseguir el que busquem amb esforç i constància.
I per últim,no em fie ni un poc dels critics,em fie més dels bloggers als que habitualment visite,entre ells,tu:)
Un abraç
Estem d'acord en què introduir l'humor en aquest context era tan realista com arriscat i el director se'n surt prou bé. També coincidim pel que fa al desenllaç i el paper que juga l'atzar.
Gràcies per preferir el meu criteri al dels crítics, tot i que t'adverteixo que no sóc infal·lible ;)
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada