"Acordes y desacuerdos" (1999) era l'únic títol dirigit per Woody Allen que no havia vist. Sempre m'havia fet una mica de mandra, no s'havia estrenat a la meva comarca i, si mal no recordo, no va tenir cap èxit. De tota manera, era conscient que em calia recuperar aquesta pel·lícula, encara que només fos per completar la filmografia d'un dels directors més notables de la història.
L'he pogut veure per fi en un passi televisiu per gentilesa de Movistar + i m'avanço a dir que m'ha semblat excel·lent.
El film es presenta com la recreació de la vida i miracles durant els anys de la Gran Depressió del presumpte guitarrista de jazz Emmet Ray (Sean Penn), artista tan genial com egocèntric, un bala perduda al·lèrgic al compromís, afeccionat als cotxes de luxe, a l'alcohol i les dones, als trens i a disparar a les rates dels abocadors, i a la música de Django Reinhardt, a qui admira incondicionalment. "Acordes y desacuerdos", que en la filmografia de Woody Allen apareix entre la fàtua "Celebrity" i la molt divertida "Granujas de medio pelo", reuneix moltes de les constants i obsessions del director: la utilització genèrica dels recursos del documental; el jazz i la música dels anys trenta; el tema de la dissociació entre el geni de l'artista i la seva vàlua personal (recordem el gàngster de "Balas sobre Broadway"); la ridiculització dels intel·lectuals, que aquí es concreta en el personatge interpretat per Uma Thurman; la dificultat del protagonista per alliberar-se de les seves manies i prejudicis; i trobem una persecució de cotxes que recorda visualment una escena similar de "Todos dicen I Love You" (també hi ha un gàngster entremig). I la pel·lícula té un aire de comèdia però, quan se centra en la relació entre el protagonista i la Hattie, una noia muda (gran interpretació de Samantha Morton en un paper gens fàcil), introdueix un element melodramàtic no gaire habitual en l'obra del director, i que acaba per dominar el film sencer i el converteix en una faula molt trista i melancòlica.
6 comentaris:
No diré que es la película que más me emociona de Allen pero tampoco que es un film desdeñable. "Acordes y desacuerdos" gustará sobre todo a los amantes del jazz, un tipo de música que ni me molesta ni me encandila. Lo seguro es que Uma Thurman está muy atractiva y voluptuosa.
Un abrazo.
No es la mejor película de Allen pero es mucho mejor de lo que esperaba. Uma Thurman sale muy guapa pero la película no sería lo que es sin la intervención de esa Samantha Morton cuya inocencia y tristeza y su muda elocuencia recuerdan a la Giulietta Massina de las primeras películas de Fellini.
Un abrazo.
Ricard.
no la tinc molt present,perquè fa molt de temps que la vaig veure,però al llegir-te m´han entrat ganes de recuperar-la novament.Després de tot,és Woody Allen;)
Un abraç
Em penso que t'agradarà recuperar-la. Està molt ben ambientada i interpretada i resulta malencònica i commovedora.
Una abraçada.
Sempre ha estat considerada una pel·li menor o minoritària de Woody Allen i el cert és que és una de les que més bon records em porta.
Com dius la Samantha Morton està enorme i la seva relació amb el protagonista és una de les meves històries preferides del Woody Allen.
Salut!!
És veritat que és una pel·lícula que no té gaire bona premsa i, en canvi, resulta una de les més reivindicables del seu cinema.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada