Juan Antonio Bardem és justament famós per dues pel·lícules: "Muerte de un ciclista" (1955) i "Calle Mayor" (1956). El cicle de cinema espanyol que continua a la 2 ens ha ofert l'oportunitat de recuperar -i reivindicar- un títol de 1963 en què el director ens trasllada un cop més als ambients mediocres de la vida a províncies: es tracta de "Nunca pasa nada", una co-producció amb França amb força línies de diàleg en francès i el protagonisme de dos actors d'aquest país, Jean-Pierre Cassel i Corinne Marchand, la inoblidable protagonista de "Cleo de 5 a 7" d'Agnès Varda (Julia Gutiérrez Caba i Antonio Casas encapçalen la contribució espanyola en el repartiment).
L'anècdota d'una guapa corista francesa obligada a romandre en un poble mesetari per culpa d'un atac d'apendicitis podria haver estat punt de partida d'una comèdia castissa, però Bardem ho aprofita per denunciar sense cap subtilesa la repressió i el masclisme imperants a l'Espanya de Franco i per muntar un drama existencial en què del primer a l'últim són molt desgraciats i no es cansen de repetir-ho.
Aquesta manca de subtilesa perjudica el film però no podem obviar les seves virtuts: la naturalitat amb què el director capta l'ambient asfixiant d'un poble de províncies molt semblant al que apareixia a "Calle Mayor"; el detall inquietant dels camions que travessen els carrers constantment i il·luminen a ràfegues el trist menjador en què la dona del metge faldiller veu com fugen els dies i les il·lusions; l'escena final, desoladora, que certifica que en aquest indret, efectivament, mai no passa res (tret dels camions).
¡Que guapos, els francesos!
2 comentaris:
Hola:
Esta es una de las mejores películas que se han hecho en España . No estoy de acuerdo en la falta de sutileza. Es un filme muy armónico: extraordinaria puesta en escena, encuadre, interpretación, guión (Alfonso Sastre), fotografía (Baena), música (¡¡¡Georges Delerue!!!)
Muy superior a CALLE MAYOR y MUERTE DE UN CICLISTA, porque tiene más vida. En aquellas predominaba el esquematismo de la tesis, aquí el fluir existencial y la verdad humana son mayores.
En definitiva: una de las 10 mejores películas españolas de todos los tiempos, y postergada por la crítica y el público, aunque he leído que en Italia se la considera como obra maestra.
Por favor, MERCURY-DIVISA, edítenla ya en Blu Ray y DVD.
Celebro tu encendida defensa de esta película. Puede que no estemos del todo de acuerdo sobre sus presuntos defectos pero he de admitir que disfruté muchísimo con su visión y coincido contigo en que se trata de una obra singular y absolutamente reivindicable.
Gracias por comentar y enhorabuena por tu magnífico blog.
Publica un comentari a l'entrada