Però l'aproximació definitiva de Scorsese a l'univers de la màfia la trobem a "Uno de los nuestros" (1990), en què adapta la novel·la "Wiseguys" de Nicholas Pileggi, basada en fets reals.
Henry Hill (Ray Liotta) és un jove irlandès que viu en un barri dominat pels mafiosos italians, als quals admira. "D'ençà que tenia ús de raó, sempre vaig voler ser un gàngster", afirma la seva veu en off a l'inici del film, i a través dels seus ulls veurem desfilar, al llarg de tres dècades (de 1955 a 1980), una galeria de personatges molt humans però també temibles i mancats d'escrúpols que roben, extorqueixen i assassinen quan no són al bar on coincideixen tots els vespres o amb les seves amants o servint l'esmorzar als seus fills o atipant-se de pasta cuinada per les seves mares. D'entre la fauna que veiem en pantalla destaquen els personatges del jueu Jimmy Conway (Robert De Niro) i Tommy de Vito (Joe Pesci); Henry, qui es veurà compel·lit a trair els seus col·legues per salvar la pell, comparteix tots els seus vicis però encara sembla preservar certa empatia i només és violent quan toca; en canvi, Jimmy es converteix en un perillós paranoic després d'un robatori molt espectacular -que no veiem- i assassinarà tothom amb notable sang freda; i Tommy és directament un psicòpata, que gaudeix humiliant qualsevol que es mostri feble davant seu.
No veurem el robatori de la Lufthansa, del qual es parla durant tot el film. De fet, les activitats delictives només es mostren de manera molt incidental i la suma de seqüències en què s'estructura el film se centra en la vida familiar de Henry Hill i la seva esposa Karen (Lorraine Bracco), en la seva quotidianeïtat i la dels seus amics. De fet, fins i tot els crims més salvatges es produeixen durant el temps de lleure dels protagonistes: durant una partida de pòker, Tommy dispara al peu d'un cambrer una mica tímid; en un moment posterior, reapareix el pobre cambrer amb el peu embenat; Tommy se n'en fot i el noi l'engega a passeig; Tommy, per tota resposta, el cus a trets. Un vespre són en un bar i un mafiós que acaba de sortir de la presó i té ganes de gresca li falta al respecte a en Tommy; aquest, en compensació, li forada el coll amb un bolígraf i li aixafa el cap a puntades de peu. Com que ja veiem com les gasta l'italià de la colla, ens resulta doblement inquietant l'escena al club en què Henry diu que el troba divertit i Tommy fa veure que s'ofèn; i quan el propietari gosa reclamar-li el deute acumulat li trenca una ampolla pel cap.
Al bar amb els col·legues:
Refent les forces (esquarterar i enterrar un senyor cansa) a ca la mare d'en Tommy (és la mare de Scorsese):
Joe Pesci va guanyar un Òscar pel seu paper (l'únic obtingut pel film, de sis nominacions). Però Liotta i De Niro estan igualment esplèndids. Segons sembla, moltes de les escenes, com l'esmentada del club, resulten d'improvisacions prèvies al rodatge. Scorsese deixa marge als actors, la qual cosa no impedeix que la posada en escena sigui d'una precisió mil·limètrica, malgrat l'allau d'imatges muntades frenèticament, dels travellings espectaculars, dels ralentís, del constant moviment de la càmera sempre al compàs d'una banda sonora que és un regal, amb música de les diverses èpoques retratades, de Tony Bennett a Muddy Waters. El to operístic, l'enorme llibertat narrativa que permet a Scorsese canviar els punts de vista constantment o fer que, en l'escena final, el protagonista es dirigeixi a l'espectador, no resulta cap obstacle al caràcter de document sobre el món de la màfia, no el món glamurós dels capos, retratat per Coppola a "El padrino", sinó l'univers vulgar, fins i tot una mica kitsch en què es mouen els subalterns, els peons de la Cosa Nostra.
De manera que "Uno de los nuestros" esdevé un dels millors treballs de Scorsese, un film captivador en tots els àmbits. Tan bé li va quedar que va repetir la fórmula a "Casino" (1995), amb Joe Pesci tornant a fer de psicòpata i Robert De Niro en el paper de director d'un casino a Las Vegas, eficientíssim en el seu càrrec però fatalment enamorat d'una dona que no li convé (Sharon Stone). Nicholas Pileggi col·labora novament en el guió, també inspirat en personatges reals i força didàctic. La banda sonora combina Bach i hits musicals dels setanta i la posada en escena és encara més espectacular que a "Uno de los nuestros", tot i que el ritme decau lleugerament a la segona meitat i no podem evitar una certa sensació de déjà vu.
Una màquina de guanyar diners:
Una màquina de gastar diners:
A "Gangs of New York" (2002), Scorsese torna a Nova York i ofereix novament un fresc sobre la delinqüència organitzada, però situant l'acció a mitjan segle XIX. Als estudis de Cinecittá, reconstrueix el barri de Five Points i narra l'enfrontament entre les bandes d'immigrants irlandesos (capitanejats per Amsterdam Vallon -Leonardo DiCaprio-) i els "nadius americans", amb Bill el Carnisser al capdavant (excel·lent Daniel Day-Lewis), amb el teló de fons de la corrupta política local i els incidents derivats del reclutament obligatori durant la Guerra de Secessió.
Un projecte molt ambiciós que Scorsese va preparar amb molta cura, cercant la fidelitat històrica i un estil visual peculiar, inspirat segons afirma pel clàssic de Josef Von Sternberg "Los muelles de Nueva York" (1928). No obstant això, "Gangs of New York" alterna moments magnífics (com les baralles que obren i tanquen el film, una damunt la neu, l'altra enmig de la boira), amb d'altres més confusos i, fins i tot, una mica matussers. En el seu afany de voler-se assemblar a Visconti, fracassa en filmar les escenes de masses, que no tenen ni de bon tros l'elegància de les lluites revolucionàries d'"El gatopardo". I si Sergio Leone sembla un altre model de referència en aquest melodrama èpic, Scorsese no posseeix el mateix domini del tempo cinematogràfic i l'acció pateix constants alts i baixos; la poca volada de la trama amorosa i la mediocre interpretació de Cameron Díaz no hi ajuden. Potser Scorsese no en té tota la culpa, ja que la gestació del projecte va ser especialment complicada i el productor Harvey Weinstein va obligar a retallar quasi una hora del muntatge inicial. En definitiva, no podem dir que sigui una mala pel·lícula, però es queda a mig camí de la gran obra mestra que semblava destinada a ser.
A "Infiltrados" (2006), Scorsese se centra en els gàngsters irlandesos de Boston. I a la sèrie televisiva "Boardwalk Empire" (des de 2010), de la qual és productor executiu i va dirigir-ne el primer capítol, ens trasllada als convulsos anys de la Llei Seca, situant la cabalosa acció a Atlantic City (el seu passeig marítim reconstruït en estudi, com li agrada fer des de "Gangs of New York"); Steve Buscemi és Enoch "Nucky" Johnson, tresorer de la ciutat, una mica corrupte; riu-te'n d'en Bárcenas!
4 comentaris:
M'agraden molt les pelis de l'Scorsese de gansters, de fet, actualment estic guadint plenament del Boardwalk Empire :D Que em recorda molt una altra de les clàssiques de gansters que estranyament no es de l'Scorsese però podria ser-ho, els intocables de Eliot Nes
Ara que ho dius, sí que la recorda. Jo també segueixo Boardwalk Empire, tot i que em vaig perdre el darrer episodi. Salutacions.
Tinc pendent Boardwalk Empire, la resta ho he vist i em sembla que el Scorsese que fa films de gangsters és genial. Estic molt d'acord amb les teves conclusions i gustos. Cert és, però, que tot i la irregularitat de Gangs of nezw York és una peli que m' encanta.
Una abraçada
"Gangs of New York" m'agrada però sempre penso que Scorsese en podria haver tret més suc, atés el seu talent. "Boardwalk Empire" també és una producció una mica irregular però molt curiosa; i com a sèrie de televisió de mafiosos, el millor que s'hagi fet mai amb permís del Soprano.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada