A SANGRE FRÍA

Dintre de la programació excel·lent del Festival Blogger de Cinema Inèdit On Line, que fa pocs dies que ha finalitzat amb considerable èxit, hi havia una secció de documentals i, entre ells, vam poder veure el que porta per títol "Into the Abyss", dirigit per Werner Herzog el 2011.

Constatem que aquest senyor, darrerament, es troba més inspirat quan aborda la realitat que quan s'endinsa en la ficció. Aquí ens porta al cor de l'América profunda, un univers habitat per white trash, i indaga en els detalls d'un crim triple, ferm candidat al premi al més absurd. Herzog entrevista els familiars de les víctimes i els assassins, un d'ells quan falten vuit dies perquè l'executin per mitjà d' injecció letal; l'entrevistador adverteix el criminal, a l'inici de la seva conversa, que no li professa cap simpatia ni pretén justificar un crim injustificable, però que està en contra de la pena de mort. El reu, que es declara innocent, descriu els seus sentiments i transmet el seu desconcert. Sembla una mica curt de gambals però ens veiem incapaços d'esbrinar com és en realitat, si és només un pobre xicot sense arrels o senzillament un monstre sense escrúpols. El mateix es pot dir de l'altre assassí, que compleix cadena perpètua mentre les seves admiradores li envien cartes i es queden misteriosament embarassades; el seu rostre reflecteix una lleugera ombra de tristesa però també pot ser una màscara. En definitiva, d'això va el film, com s'anuncia des del seu títol: és una ullada als abismes més foscos de l'ànima dels homes. També un retrat de to surrealista sobre les classes més desfavorides als racons més desfavorits d'Amèrica. I també, per descomptat, un al·legat contra la pena capital. Parla -i plora- el capellà que agafa la mà dels condemnats en els seus darrers instants. Parla un botxí que un bon dia va dir que no podia més i va renunciar a la feina -i a la seva pensió-.

El rostre dels assassins:

No hi ha res que justifiqui la pena de mort. No té cap utilitat. És afegir més sang a la que ja ha estat vessada.

Els qui en són partidaris, que no són pocs, em diuen: "Què faries si algú matés el teu fill?". Però aquesta no és la pregunta adient. Fins i tot en el cas que jo apliqués la llei del talió, la meva venjança seria una elecció íntima -i, per descomptat, il·legal-. No té cap sentit delegar en la societat aquest sentiment atàvic.

"Into the abyss" recorda molt l'obra mestra de Richard Brooks "A sangre fría" (1967), que era una pel.lícula de ficció però basada en fets reals recollits per Truman Capote en la seva extraordinària novel·la. L'assassinat dels Clutter, una pròspera família de grangers de Kansas, era igualment absurd i maldestre. Els assassins, Dick i Perry, també provenien dels estrats socials més miserables de l'Amèrica profunda. La seva fredor en el moment de matar era comparable només a la seva manca de sentit comú. Però mentre els acompanyem en el corredor de la mort al llarg dels cinc anys que passaran fins que els pengin, ens adonem que són uns nens grans dignes de llàstima, pàries que la societat ha abandonat a la seva sort i ara els mata perquè els considera uns monstres, com una mare que matés el seu fill en descobrir-lo deforme. Dick i Perry són rars però són persones i, quan són a punt de morir de la manera més trista possible, se'ns encongeix el cor. El fragor que va rodejar la mort de la família Clutter és ara substituït per un silenci gèlid, la precipitació d'uns esdeveniments absurds és substituïda per la lenta i inexorable lògica de la mort institucionalitzada.

"A sangre fría" estava concebuda com una superproducció protagonitzada per Steve McQueen i Paul Newman. Brooks, director i també guionista, va tenir l'encert de fer una pel·lícula en blanc i negre (la fotografia de Conrad Hall és magnífica) protagonitzada pels desconeguts Robert Blake i Scott Wilson. D'aquesta manera, accentuava el to periodístic i buidava de qualsevol èpica (però no d'emoció) una història macabra i patètica sobre la condició humana.

Els autèntics Perry Smith i Dick Hickock:

Les seves víctimes:

Wilson i Blake:

De pel·lícules sobre la pena de mort se n'han fet moltes i de molt bones. Algunes, des de Griffith ("Intolerancia", 1916) fins a Clint Eastwood ("Ejecución inminente", 1999), pretenen generar suspens al voltant d'un possible indult en l'últim moment. D'altres aborden el tema des dels gèneres, com poden ser el fantàstic ("La milla verde" -Frank Darabont, 1999-) o, fins i tot, el musical ("Bailar en la oscuridad" -Lars Von Trier, 2000-) o la comèdia ("El verdugo" -Luis García Berlanga, 1963-). I totes denuncien la pena capital. Això vol dir que el cinema hi és contrari? En realitat, no; penseu en totes les pel·lícules d'acció que s'han fet i es faran en què els dolents moren castigats per les seves malifetes. A més, hi ha Charles Bronson fent de justicier, i això ja compensa.