Forjat en el món del disseny, els seus primers treballs ja destaquen per la seva pulcritud formal en una època que el cinema espanyol no destacava en aquest sentit, tret de casos molt puntuals, i que el cinema català pràcticament no existia.
Debuta el 1976 amb "Tatuaje", thriller amb guió de Manuel Vázquez Montalbán i protagonitzat pel mític detectiu Pepe Carvalho (Carlos Ballesteros), qui viatjarà de la Barcelona del Raval fins a Amsterdam per averiguar la identitat d'un cadàver que porta un tatuatge on diu "he nascut per revolucionar l'infern". Bigas Luna i el personatge de Vázquez Montalbán semblen tenir molt en comú: bon vivants, amants de les dones i de la bona taula, amb especial devoció pels sabors mediterranis.
"Tatuaje" és un producte solvent, però el títol que el farà famós (es va presentar a Cannes) serà "Bilbao" (1978); encara ambientat al Raval barceloní, relata l'obsessió fetitxista d'un individu una mica pertorbat (Àngel Jové) per la prostituta Bilbao (Isabel Pisano). Variant una mica més salvatge d'"El coleccionista" de Wyler, els seus primers plans i la seva veu en off atorguen al film una cadència hipnòtica.
Un altre encert del film és com relaciona les perversions dels personatges amb l'ambient sòrdid que els envolta. En el seu següent treball, "Caniche" (1979), ens trasllada a barris més benestants però a un indret igualment sòrdid i propici a les perversions sexuals (l'incest, que ja apareixia a "Bilbao", o la zoofília): el xalet una mica atrotinat en què conviuen els germans Bernardo (Àngel Jové) i Eloísa (Consol Tura), burgesos vinguts a menys que viuen amb l'única companyia de les seves obsessions i manies i d'un gosset inquietant, mentre esperen que la tieta la dinyi per cobrar l'herència. El clima claustrofòbic, la sensació de fatalitat imminent i una banda sonora que inclou música de Bartok -que també faria servir Kubrick a "El resplandor"- situen aquesta pel·lícula prop del gènere fantàstic.
Amb el prestigi guanyat amb aquests dos títols per equipatge, Bigas Luna viatja als Estats Units i roda amb Dennis Hopper "Reborn" (1981), història al voltant d'un predicador televisiu i una parella en què la noia pateix els estigmes de la crucifixió. Crítica i pseudo-documental dels fanatismes religiosos a l'Amèrica profunda, es tracta d'un títol interessant i insòlit, que no va gaudir, però, de gaire èxit de públic.
Va ser més ben rebuda la seva producció següent, "Lola" (1985), un melodrama protagonitzat per Angela Molina, Patrick Bauchau i Feodor Atkine en què una xarnega prospera i esdevé una burgesa però no pot evitar topar amb el seu passat, un ex-amant alcohòlic que la tusta però se la folla com ningú. Aquest esquema triangular en què una noia molt racial dubta entre un xicot amb possibles i un altre més pobre però també més sexi, salvatge i primitiu es repetirà a "Jamón jamón".
El 1987 Luna aborda un projecte molt ambiciós; "Angoixa" és un film d'horror que inclou un interessant exercici metalingüístic: la pel·lícula que veiem va d'un oftalmòleg (Michael Lerner) que s'entreté col·leccionant ulls després d'extirpar-los sense demanar permís i que conviu amb una mare dominant (Zelda Rubinstein) en una casa modernista tan tètrica com el xalet de "Caniche"; però aquesta pel·lícula no és "Angoixa", sinó "The Mommy", i l'estan veient unes adolescents en un cinema nord-americà (reproduït en estudi) en el qual també s'amaga un psicòpata que -no podia ser d'altra manera- té els trets d'Àngel Jové. És a dir, observem uns personatges en una pel·lícula d'horror mentre miren una pel·lícula d'horror i són observats, al seu torn, per un altre personatge ocult entre el públic del cinema. La fixació de Luna pel voyeurisme ja era pal·lesa a "Bilbao" i arriba aquí als nivells de sofisticació d'un Brian De Palma. L'experiment inclou uns plans de línies concèntriques movent-se que poden teòricament hipnotitzar l'espectador (el de "The Mommy" i nosaltres mateixos).
Tot i que l'invent es dispersa una mica cap al final, constitueix un film insòlit en el panorama del cinema espanyol i la culminació de la seva col·laboració amb el productor Pepón Coromina (al qual també devem el descobriment d'Almodóvar). Però Coromina mor prematurament i Bigas Luna li guardarà el dol fins al 1990, en què inicia una nova etapa molt més comercial però encara amb prou interès.
La nova etapa comença amb un títol de transició que és "Las edades de Lulú", adaptació de la novel·la homònima d'Almudena Grandes, protagonitzada per la bella italiana Francesca Neri. Més enllà de l'interès relatiu de la proposta, un catàleg d'experiències eròtiques presumptament al límit, el film mostra un acabat formal impecable.
El 1992 roda "Jamón jamón". Canvia la claustrofòbia regnant a "Bilbao", "Caniche" o "Angoixa" per la llum i els espais oberts; l'escenari són els Monegros, i els puti-clubs, els toros d'Osborne, l'all i la truita de patates són l'essència d'un film que vol ser un compendi de motius hispànics. Descobreix Penélope Cruz, Javier Bardem (ja havia tingut un petit paper a "Las edades de Lulú") i Jordi Mollà, i torna a donar feina a actrius italianes (Anna Galiena, Stefania Sandrelli).
Entre cubates, anuncis de calçotets i toreigs de vedells a la llum de la lluna, és obligat que una passió amorosa a moltes bandes acabi a hòsties... usant de garrot un pernil. El travelling lateral que mostra els personatges units per parelles després de la batussa és un colofó magnífic per a un drama amb sentit de l'humor negre i unes gotes de surrealisme que voreja la genialitat.
Un any després, Javier Bardem torna a fer de mascle ibèric, que fins i tot es diu Benito i es dedica a la construcció, a "Huevos de oro". Els seus collons i el motiu fàl·lic de l'edifici que vol aixecar a Benidorm són protagonistes d'un altre melodrama de banyes i de diners, salvat de caure en la caricatura per la potència de la direcció de Luna i la interpretació de Bardem (secundat per Maribel Verdú i Maria de Medeiros).
L'anomenada trilogia ibèrica ens porta a Catalunya en el títol que la tanca, "La teta i la lluna" (1994). Dels toros passem als castellers i de la truita de patates als calçots i el porró de vi. El nen enxaneta (Biel Duran) malda per coronar el castell i per beure a galet -com si fos un porró- del pit d'una ballarina francesa (Mathilda May), casada amb un petoman i pretesa per un cantaor flamenc. Aquest és un altre film d'embolics amorosos però en clau menys tràgica i més poètica, francament simpàtic, definitivament allunyat de la duresa de les seves primeres obres, tot i que les obsessions fetitxistes encara en centrin l'acció.
Retrobem les constants de la trilogia ibèrica (erotisme, fetitxisme, gastronomia, llum mediterrània) a "Bámbola" (1996), ambientada a Itàlia i sense més argument que el cul de la Valeria Marini i les pizzes (bé, una anguila també servirà per animar l'ambient). Jorge Perugorría assumeix el paper de nòvio salvatge, en la línia de Feodor Atkine o Javier Bardem en títols anteriors del director.
"Bámbola" marca el començament d'un cert desprestigi crític. No obstant això, el film em va semblar insuficient però simpàtic per la seva manca de prejudicis. "La camarera del Titanic" (1997), en canvi, em sembla tan ambiciosa com fallida: Luna viatja a climes més freds i serveix un títol molt aparent i clarament insòlit però al qual li manca ànima (la no-actuació d'Olivier Martínez i Aitana Sánchez-Gijón no hi ajuda gaire).
Amb "Volavérunt" (1999) passa si fa no fa el mateix. És una producció molt ambiciosa (més de mil milions de les antigues pessetes) que posa en imatges una intriga cortesana protagonitzada pel ministre Godoy (Jordi Mollà), la Duquesa de Alba original (Aitana Sánchez-Gijón) i Goya (Jorge Perugorría), ara en tons més càlids, i que no sembla tenir clar el seu objectiu, tot i que un argument al voltant del quadre de la "maja" és coherent amb l'univers voyeurístic i una mica goiesc de Bigas Luna.
Novament un triangle amorós, l'eterna disjuntiva entre plaer i interès crematístic, i la llum del Mediterrani a "Son de mar" (2001), amb Mollà, Eduard Fernández i la bellíssima Leonor Watling; en fi, és obvi que Luna tenia bon ull i bon gust per a les fèmines. I després de descobrir Penélope Cruz a "Jamón Jamón", escull -entre moltíssimes aspirants- la guapa i excel·lent actriu Verónica Echegui per fer de choni a "Yo soy la Juani" (2006), títol tal vegada infravalorat que retrata esplèndidament l'univers de la perifèria, jugant amb la seva iconografia, interaccionant la imatge amb el llenguatge codificat dels missatges de mòbil. La seva teòrica continuació, "Di Di Hollywood" (2010), insisteix en un estil excessiu, per bé que mostrar la bellesa d'Elsa Pataki sembla la seva única ambició. Ara bé: potser des de "Bilbao" i els seus primers plans sobre el rostre i el cos de la carnal Isabel Pisano, el cinema de Bigas Luna ha estat només una excusa per delectar el seu autor, i de pas el seu públic, amb l'espectacle de cossos de dona esplèndids.
Una certa irregularitat, però, no minva l'interès d'una obra més compacta d'allò que pot semblar a primera vista. La mort prematura i inesperada de Bigas Luna ens deixa orfes d'un dels nostres escassos grans cineastes, d'un dels escassos deixebles de Buñuel (si no ho teníeu clar, vegeu el curt amb què tanco el post), i li ha impedit fer realitat un gran somni: posar en imatges l'obra mítica de Manuel de Pedrolo "Mecanoscrit del segon origen". El productor diu que el film està a punt per ser rodat i que es farà, amb les instruccions precises de Bigas Luna i amb el seu equip habitual. Però allò que veurem si déu vol ja no serà ben bé a través dels seus ulls.
Les dones:
Isabel
Angela
Francesca
Penélope
Maria + Maribel + Javier + Dalí
Mathilda
Valeria
Aitana
Leonor
Verónica
Elsa
Les mosques:
3 comentaris:
Enorme repàs, Ricard. La veritat és que malgrat reconèixer un estil propi del realitzador català i admirar aquesta llibertat de fer el cinema que li venia en gana, jo, generalment, trobava el cinema de Bigas Luna menys interessants del que alguns deien. Ni Bilbao, ni Caniche, ni La teta i la lluna, ni Son de mar, ni Yo soy la Juani, ni Bambol, ni Las edades de lulú m'acabaven de convèncer, tot i que totes elles em semblaven interessants. Molt menys m'agraden Volaverunt o La camarera del Titanic, productes en que és més difícil trobar la seva empremta.
Les meves favorites son Angoixa, Jamón, Jamón i tot i la seva irregularitat Huevos de Oro, que em va fer gaudir en una edat propícia del gran Bardem dient coses com aquella de "ahora me gustaría tener dos pollas"
Una llàstima la seva desaparició repentina.
Una abraçada.
Un realitzador molt interessant i personal. Ballesteros va esser per a mi el millor Carvalho de la pantalla i "Bilbao" una pel.licula que al seu moment em va impactar moltissim (Quin morbo, la Pisano) Luna tenia un món molt personal. Llàstima que no va poder acabar el seu "Mecanoscrit del segón origen", m´intrigaba veure la seva visió del llibre de Pedrolo.
Salut. Borgo.
David: Coincidim bastant en els títols més i menys favorits, com ja hauràs deduït de la meva exposició, però no puc oblidar el gran impacte que "Bilbao" em va causar quan la vaig veure al seu moment. A veure què passarà amb el "Segon origen"?
Borgo: Em remeto al comentari precedent. Jo també opino que la Pisano tenia molt morbo.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada