Darrerament, estic una mica trist perquè els esperits dolents que viuen a l'ordinador s'han aliat en contra meu. Ja he demanat ajuda al meu informàtic -però es veu que no hi entén de blocs-, a dues empleades de Movistar molt simpàtiques que han promés traslladar el meu cas a un company friki, i a una amiga blocaire que està sent molt sol·licita (gràcies, Pilar, ja parlarem). Mentrestant, procuro distreure'm veient pel·lícules de riure, altrament dites comèdies; no les millors comèdies, sinó les que he enxampat aquesta setmana per la televisió. Això m'ha permès alguna rialla escadussera i unes quantes reflexions per alimentar el bloc amb noves entrades, com aquesta.
Al programa sobre cinema espanyol de la Cayetana Guillén Cuervo van convidar Almódovar perquè fes promoció de la seva darrera pel·lícula (com si li calgués) i, aprofitant l'avinentesa, van passar "Entre tinieblas" (1983), un film importantíssim en la carrera del director ja que significa el salt del naïf absolut dels seus primers títols ("Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón", "Laberinto de pasiones") cap a un estil més elaborat i al servei d'una història amb interès per si mateixa, més enllà dels gags que emplenen la trama; "Entre tinieblas" és, doncs, el necessari pas previ a la seva millor etapa -almenys, la més compacta-, que va de "¿Qué he hecho yo para merecer ésto?" a "Mujeres al borde de un ataque de nervios".
Algú ha defensat la fallida "Los amantes pasajeros" comparant-la amb els seus títols primerencs i citant "Entre tinieblas". Però després de veure les dues amb pocs dies de diferència, constato que:
- "Entre tinieblas" manté l'encant de la seva etapa primitiva però la direcció és més fluïda, tot i que no assoleix encara l'exquisidesa de produccions més recents. Explica de manera transparent la història d'amor-desamor entre una monja lesbiana i drogaaddicta (genial Julieta Serrano) i una prostituta que també canta (Cristina Sánchez Pascual) i que ha trobat refugi al convent de les "redemptores humiliades".
- El concepte -la mare superiora intenta salvar el convent de la ruïna econòmica recorrent al xantatge i al tràfic de drogues- és absolutament transgressor. El capellà del convent (Manuel Zarzo) aprèn a cosir per amor a la germana Sor Víbora (Lina Canalejas), la qual se li declara al confessionari al final de la pel·lícula: l'home, lluny d'escandalitzar-se, li diu que això no és pecat perquè Déu vol que ens estimem. En aquest moment magnífic, Almodóvar -que recorrerà en mols altres títols de la seva filmografia a històries d'amor entre capellans i dones o bé transvestits-, es treu i ens treu del damunt el pes de segles de moral hipòcrita propiciada per l'Església catòlica.
- El film és divertit i surrealista, replet de personatges i diàlegs impagables: Sor Perdida (Carmen Maura) amaga un tigre al convent; Sor Estiércol (Marisa Paredes) té al·lucinacions com Santa Teresa gràcies al LSD; Sor Rata de Callejón (Chus Lampreave, en la seva primera col·laboració amb el manxec) escriu novel·la rosa amb el pseudònim de Concha Torres, tot ignorant que la seva germana (Eva Siva) s'està fent rica després d'usurpar la seva personalitat, fet que descobreix finalment en una visita al seu domicili acompanyada de la prostituta Yolanda (una nena li pregunta a la noia si també és monja i ella respon: "No, soy puta"; "Ah, pero ¿eso no está prohibido?").
- L'humor no exclou el drama, o més ben dit el melodrama, tan estimat per Almodóvar, que esclata en el crit de dolor de Julieta Serrano en l'escena final, extraordinàriament concebuda des d'un punt de vista cinematogràfic (la càmera s'allunya per una finestra del convent mentre veiem com Sor Víbora abraça la mare superiora).
Si comparem tot això amb "Los amantes pasajeros", veurem que aquesta és més professional, fins i tot més ambiciosa, però coixa com l'avió protagonista, mancada de l'enginy de tots aquells títols esplèndids. Molt elemental en la seva voluntat de denúncia i/o provocació, sense diàlegs ni personatges interessants i amb tan sols dos o tres moments, que citaré perquè no digueu que no hi poso bona voluntat:
L'empleat de l'aeroport, després d'un accident lleu causat per (cameo) Antonio Banderas i Penélope Cruz, envia un missatge de mòbil dient "me estoy desangrando vivo", i una gota de sang cau sobre la pantalleta; el ball dels hostessos i l'orgia a bord; l'aterratge en off visual en un aeroport desert; el gran Carlos Areces caminant de bracet amb les altres hostesses.
Poca cosa per a un film d'hora i mitja de durada.
També peca d'un metratge excessiu (o de falta d'idees per omplir-lo) el treball de Nacho Vigalondo "Extraterrestre" (2011).
Si al seu curt "Domingo" (2007) l'aparició d'un OVNI gairebé acabava amb una relació de parella, aquí marcarà el seu inici després d'una nit de disbauxa i un matí de ressaca. La idea de situar una comèdia romàntica en el context d'una invasió alienígena és tan brillant com la mitja hora inicial d'"Extraterrestre", protagonitzada per Julián Villagrán, Michelle Jenner i els ínclits Carlos Areces i Raúl Cimas ("Muchachada Nui"). Després, el film perd gas però queda com una comèdia raonablement divertida i intel·ligent i, sobretot, peculiar.
I ara, ens allunyem de les peculiaritats per examinar dues comèdies força més adotzenades:
- "Juntos, nada más" (Claude Berri, 2007).
A diferència de la moderna comèdia romàntica nord-americana, la francesa és més reposada i creïble i no pretén donar lliçons de moral. No obstant això, caldria retreure-li al senyor Berri que el seu film basi el seu interès exclusivament en l'star system patri (protagonistes molt populars al seu pais com Audrey Tautou, Guillaume Canet, Laurent Stocker de la Comèdie Française) i no es preocupi d'amanir la previsible trama amb algun gag simpàtic o, almenys, algun conflicte significatiu. Em temo que aquests problemes afecten a la immensa majoria del cinema comercial francès.
- "American Pie: El reencuentro" (Jon Hurwitz, Hayden Schlossberg, 2012).
La majoria de les comèdies nord-americanes contemporànies tracten sobre les obsessions sexuals dels adolescents o bé sobre les obsessions sexuals de senyors que afronten la maduresa amb la nostàlgia de l'adolescència perduda, per patètica que fos aquesta.
La nissaga "American Pie", amb aquest darrer lliurament, fa el trànsit del primer model al segon. L'excusa dels antics companys de high school que es retroben al cap del temps ha cimentat multitud de pel·lícules, fins i tot algunes de memorables. No serà el cas d'aquesta "American Pie: El reencuentro", que, com el 99 % dels títols en la seva línia, aposta per l'humor groller i s'estavella contra un mur de conformisme i alliçonaments morals. En qualsevol cas, cal reconèixer l'eficàcia d'un argument que es basa en la identificació de l'espectador: ara, els nois protagonistes es venjaran d'uns joves brètols que, en el fons, són com eren ells fa uns anys; si la manera de fer-ho passa per cagar-se a la nevera portàtil de les cerveses ja tenim assegurada la rialla en família.
4 comentaris:
Primer de tot, que puguis arreglar aquests problemes que tens al blog.
Respecte a les pelis, d'acord en que a Almodóvar li ha sortit un film molt fluixet que inclús perd la comparació amb cintes tan primerenques como "Entre tinieblas". Saps que no soc tan contundent amb "Los amantes pasajeros" però crec que és dels pitjors , sino el que més, films del realitzador manxec.
Extraterrestre em va agradar i em va caure simpàtica, tot i que tens raó en que sembla un curt que han volgut allargar.
Les altres no les he vistes i dubto que ho faci.
Una abraçada.
Si l'Almodovar fent drama ja em costa, l'almodovar fent comèdia no vull ni intentar-ho, gràcies.
"Entre tinieblas" és sobre tot un film de transició com -tot i les distàncies- "Love and Death" a la filmografia d´en Woody Allen. La veritat és que Almodóvar no em va convencer fins que vaig veure "La ley del deseo".
"Extraterrestres" em va semblar molt allargada i és que l´haurien tingut que deixar com un curt, que era el format original. "American Pie" em va decebre molt. M´apunto aquesta de "Juntos, nada más" per aquests dies de festa.
Bona Setmana Santa i sort amb l´ordinador. Borgo.
David: No sé si podré arreglar els problemes que Google m'està causant d'ençà que m'ha associat el bloc amb el correu electrònic del mòbil, però cal tenir paciència. De tota manera, la qüestiò més greu és la desconfiguració de la pàgina d'inici (els gadgets del costat s'han desplaçat i ara apareixen a continuació dels posts; però no us n'adonareu si entreu enllaçant el post directament).
Sobre el tema Almodóvar, com més hi penso més m'adono que aquest senyor ha perdut el nord.
pons007: Podríes provar amb les comèdies dels vuitanta. No sempre ha fet drames, carai! Només d'ençà que se li van acabar les idees.
Borgo: "La ley del deseo" és possiblement el millor títol d'Almodóvar, però "¿Qué he hecho yo para merecer ésto?" o "Matador" ja eren obres destacables.
No sé si "Love and Death" és una obra de transició o senzillament la culminació (extraordinària, insuperable) de la seva etapa còmica.
Tots coincidim que "Extraterrestre" no donava per a un llarg. Em sembla curiós que "American Pie" et decebés; doncs què t'esperaves? I la francesa la pots obviar, tret que vulguis fer una mica de penitència per Setmana Santa.
Gràcies pels vostres ànims i comentaris. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada