LOS AMANTES PASAJEROS

Almodóvar va anunciar que tornava a la comèdia dels seus orígens amb "Los amantes pasajeros". I cal reconèixer que el film conté molts dels elements presents a "Mujeres al borde de un ataque de nervios": un escenari gairebé únic (en aquest cas, l'interior d'un avió, especialment la cabina i la classe business); un galant que fuig i un intent de suïcidi; una noia que perd la virginitat (Lola Dueñas vs. Rossy de Palma); un personatge que no pot mentir i una portera xerraire; un beuratge que fa adormir o alliberar sexualment (del gaspatxo a l'Aigüa de València); un objecte que cau al buit i és recullit casualment per un altre dels personatges implicats en la trama (el mòbil, que pren el relleu dels telèfons fixos de "Mujeres..."; tot i que els telèfons de l'avió també tenen molt protagonisme); i el motiu icònic de les cabelleres alliberades (allà, el monyo de Julieta Serrano; aquí, el cabell de Lola Dueñas mentre fa l'amor o el de Laya Martí quan llisca per la rampa d'emergència).

Dels primers títols d'Almodóvar, recuperem l'esperit provocador: tots els tripulants de l'aparell son homosexuals o bisexuals i parlen (només) de mamades i de drogues; Cecilia Roth fa de prostituta de luxe (dominatrix, per ser més precisos) que té clients molt importants, fins i tot un de molt re(i)al -malgrat que els títols de crèdit han advertit que tot és ficció-. Aquest joc amb l'excés culmina en el millor fragment del film, quan els tres hostessos gais (Javier Cámara, Carlos Areces i Raúl Arévalo) ballen per a la parròquia "I am so excited!" i tothom es posa a follar.

I també hi ha referències explícites i implícites a les trames de corrupció que omplen les pàgines dels nostres diaris. Però aquesta aportació resulta oportunista i irrellevant i molt il·lustrativa del problema que fa que "Los amantes pasajeros" sigui una pel·lícula impròpia del talent del seu autor: molts auto-homenatges i moltes sortides de l'armari no poden retornar l'esperit ni l'enginy de l'Almodóvar dels vuitanta. I és que el film té moltes coses d'aquella època i repeteix moltes troballes presents a "Mujeres al borde de un ataque de nervios"; però aquella pel·lícula tenia uns personatges empàtics i un conflicte; tenia rèpliques i situacions enginyoses. "Los amantes pasajeros", en canvi, per no tenir no té ni guió; ni tan sols un acudit que faci riure, encara que sigui una poca-soltada. Posem per cas l'escena de "Torrente 4" en què Barragán treu un mòbil del seu cul i Santiago Segura li diu que "podías haberle puesto un plastiquillo"... No és el súmmum de la subtilesa, però resulta divertit; aquí, Miguel Angel Silvestre també treu del seu cul unes pastilles de mescalina, més ben embolicades que el mòbil de Torrente, i tothom va comentant que fan una mica de pudor. I això no em fa riure ni molt ni poc; em provoca una sensació d'estranyesa, com quan es pretén fer un acudit de la confusió entre "llamada" i "mamada" (em veig obligat a donar-li la raó a Carlos Boyero). Tot plegat avança pesadament i en cercles, com l'avió protagonista. Hi ha alguns plans que recorden que el director és un cineasta notable, però el conjunt sembla una pel·lícula de Mariano Ozores en hores baixes, un producte insòlit i marcià que potser tindria alguna possibilitat com a obra de culte, si no fos perquè l'objectiu de recuperar el favor de la taquilla s'ha assolit amb escreix. Ja poden dir els crítics missa en llatí.

Comèdia almodovariana, requiestat in pace.