ROMA

Després de l'homenatge de Woody Allen a Roma, podem recordar el que li va retre Federico Fellini al film de 1972 titulat precisament "Roma".

La pel·lícula -recordem que precedeix "Amarcord"- culmina la seva evolució cap a un cinema que vesteix els records de fantasia i que s'estructura en episodis més o menys independents, substituint la progressió narrativa clàssica per una progressió emocional. A "Roma", a més, combina els records de la seva infantesa a Rímini relacionats amb Roma i de la seva joventut, quan va anar a viure-hi durant els dies de la Segona Guerra Mundial, amb escenes d'un presumpte documental sobre la ciutat, en què ell mateix apareix com a personatge.

Podríem dir que els episodis de "Roma" són delirants, però, paradoxalment, la seva fascinació radica en com reflecteixen una realitat, sublimada si es vol, però realitat al cap i a la fi. L'habilitat del director, en el que considero un dels seus títols més rodons, consisteix a conrear el realisme a través de l'excés, tot i que les escenes culminen sempre amb un detall inquietant:

- La prostituta d'aspecte amenaçador que apareix al final de l'episodi de la seva infància.

- Les imatges fantasmagòriques que es projecten sobre les façanes del barri després de l'escena del sopar pantagruèlic al carrer (seqüència que troba el seu reflex en l'escena final en què també les ombres dansen sobre els monuments il·luminats per les motos).

- En l'episodi del prostíbul, un client misteriós interromp l'activitat frenètica del local.

L'episodi -impagable, divertidíssim- del teatre de varietats també conté un canvi de to sobtat al final, amb l'escena al refugi i amb la imatge de dues figures il·luminades per la llum de l'albada que corren amb desesperació evident després que les bombes hagin caigut per primera vegada a Roma i causat víctimes innocents.

Tret d'aquests i d'altres detalls surrealistes (com el peix monstruós que es mengen al sopar al carrer, que recorda el monstre marí del final de "La dolce vita"), aquests episodis són com una finestra oberta al passat davant de la qual desfilen personatges tan pintorescos i estrafolaris com reconeixibles i autèntics.

En contrapartida, els episodis que formarien part del documental que presenta la Roma actual (de 1972), funcionen a l'inrevés: parteixen de la realitat, presenten personatges reals com Anna Magnani o Gore Vidal, el mateix Fellini, i alguns fenòmens molt representatius de l'època, com els hippies de la Plaça d'Espanya, les manifestacions polítiques, les càrregues policials, la desigualtat social, la passió pel futbol, però resulten finalment episodis quasi fantàstics.

- L'arribada a Roma per l'autopista convertida en un descens als inferns (una escena excepcional, indescriptible; em remeto al post de desembre de 2009 en què -encara- la podeu veure).

- El reportatge sobre el metro en construcció, interromput pel descobriment d'una casa romana intacta; quan els treballadors i l'equip de filmació hi penetren, en una escena que sembla extreta d'un film de ciència-ficció, l'aire provinent de l'exterior en destrueix els frescs, la memòria dels homes i dones que l'havien habitada (que ens recorden molt els protagonistes de "Satyricon").

- La desfilada de moda eclesiàstica (vegeu el meu post, també de desembre de 2009), episodi tan irònic com delirant i gairebé terrorífic.

Desfilen els capellans.

Desfilen les putes.

Com dèiem al principi, "Roma" no té una progressió dramàtica en la mesura que no explica una història (però n'explica moltes) i sí, en canvi, un crescendo emocional, dintre de cada episodi i també en el conjunt (acaba quan es fa de nit i els romans van de festa al Trastèvere). Avui dia, Fellini és un director força oblidat; heu de recuperar la seva filmografia, sempre sorprenent, sempre emocionant, i aquest és un bon títol per posar-s'hi.

Veig que no us esteu atrevint amb el concurs plantejat al meu post anterior sobre la pel·lícula de Woody Allen, tot i que no és tan difícil; la solució es podria trobar en un post del meu bloc. Aquesta vegada, la cosa també va d'arquitectura, i és curiós perquè no n'he estat conscient fins ara.