En els seus dos darrers treballs ("Asalto al tren Pelham 123" -2009- i "Imparable" -2010-), tots dos protagonitzats pel seu inseparable Denzel Washington, Tony Scott es relaxa una mica i demostra que és un gran director de pel·lícules d'acció dignes i entretingudes.
També "Prometheus" (2012) en el cas de Ridley Scott ens dóna la mida exacta de la seva vàlua com a director, si més no en el moment actual.
Recuperar el nivell i l'originalitat de títols com "Alien" o "Blade Runner" sembla ja impossible. Scott renuncia a fer experiments i el que fa és ni menys ni menys que un remake de la primera (i ja s'anuncia la seva continuació), amb molts mitjans però amb esperit de sèrie B, amb un guió amb més forats que un formatge de gruyère i una realització tan exquisida com convencional. El resultat és entranyable com ho eren els clàssics d'aventures de ciència-ficció que "Prometheus" recorda en cadascuna de les seves imatges transparents. Com a producte d'entreteniment, és perfecte. Una introducció brillant ens presenta l'excusa d'un remake disfressat de preqüela: la investigació al voltant dels space-jockeys de la primera versió, ara revelats com els enginyers extraterrestres que potser ens van dissenyar; però aquest punt de partida tan ambiciós aviat deixa pas a una senzilla trama de suspens amb monstres i ensurts que no té alts i baixos narratius i que conté uns quants moments destacables:
- L'androide de rigor (Michael Fassbender) que vetlla la son dels humans que viatgen a l'espai es distreu mirant "Lawrence de Arabia" i es pentina com Peter O'Toole.
- Tot i ser estèril, l'arqueòloga Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) porta al ventre un extraterrestre amb molt mala pinta, que no expulsarà de manera tan expeditiva com John Hurt a "Alien" sinó via una cesària self-service, en una escena tan angoixant com divertida.
- El robot David tradueix a l'únic "enginyer" sobrevivent la pregunta transcendental dels humans: Per què ens vau crear, per què ens voleu destruir? Aquest enfrontament entre la creació i el creador, el fill i el pare, en què el primer demana explicacions al segon, remet a "Blade Runner" i "Gladiator"; allà, el fill matava el pare perquè els arguments d'aquest no el convencien; ara, la situació s'inverteix: el presumpte creador no gasta saliva i, per tota resposta, arrenca el cap de l'androide (que no és exactament la creació de l'extraterrestre, sinó una creació de la creació, vull dir dels humans, una rèplica de la rèplica).
En un títol d'aquestes característiques acostumen a destacar els efectes especials, però no les interpretacions. En aquest cas, els efectes són notables però l'encert més remarcable es troba, curiosament, en les actuacions; almenys, és el cas de Noomi Rapace, que no solament aconsegueix fer oblidar Sigourney Weaver sinó que crea un personatge molt matisat, de mirada vulnerable i físic indestructible; i, com no podia ser d'altra manera, de l'extraordinari Michael Fassbender, impecable i subtilíssim en el difícil paper de robot. Aquest home pot amb tot! I Ridley Scott ha tornat a reclamar els seus serveis a "The counselor", el film que està a punt d'estrenar, amb guió de Cormac McCarthy, que promet ser un treball irreprotxable i potser impersonal que, si més no, endarrirà una mica les anunciades continuacions de "Prometheus" i... "Blade Runner"!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada