La sèrie original:
El darrer treball de Tim Burton està inspirat en una sèrie televisiva de culte (no estrenada al nostre país), creada per Dan Curtis l'any 1966; o, més exactament, en un dels personatges d'aquesta sèrie, el vampir Barnabas Collins. Johnny Depp sempre havia volgut fer de Barnabas i ara s'ha tret l'espineta (però això ho diu de tots els seus personatges).
La història d'aquest vampir, perseguit per la maledicció d'una bruixa tan malvada com atractiva (Eva Green), que és enterrat viu (o no-mort, potser caldria dir) el segle XVIII i reapareix l'any 1972 en un poblet pesquer de Nova Anglaterra, conté tots els elements d'una col·laboració entre Depp i Burton: la irrupció d'un monstre més o menys simpàtic però també letal (o sigui, més a prop de Sweeney Todd que d'Eduardo Manostijeras) en un entorn quotidià, que propicia la barreja del gòtic amb la cultura pop; afegiu al còctel unes gotes d'humor i tindreu un film de Tim Burton de manual. I el guió va a càrrec de Seth Grahame-Smith, autor de collages tan sorprenents com "Orgullo y prejuicio y zombis" i "Abraham Lincoln, cazador de vampiros" (a punt la seva adaptació al cinema), i del volum "Cómo sobrevivir a una película de terror", divertidíssim i imprescindible per als afeccionats al gènere.
Però de la unió de tots aquests talents no en resulta un film memorable sinó insípid en el seu conjunt, tot i que conté moments divertits (el gag recurrent de la vella minyona, les referències a "Love Story", l'aparició d'Alice Cooper) i, fins i tot, brillants (la topada sexual entre el vampir i la bruixa). No podem negar que Burton hi posa tota la seva saviesa visual o que els hits musicals -començant per la magnífica "Nights in White Satin"- estan ben integrats en l'acció, però la revisió còmica de la dècada dels setanta continua pertanyent a "Austin Powers: La espía que me achuchó", la majoria de personatges no tenen entitat, i Grahame-Smith sembla més preocupat per encadenar acudits fàcils i referències cinèfiles que per construir una trama consistent. No sabria dir si el cinema de Tim Burton ha involucionat, com afirmen ja molts dels seus antics fans, però, amb les seves virtus i defectes i amb menys imaginació, la història de l'extravagant família Collins ens recorda bastant un dels primers films d'en Burton, "Bitelchús" (1988), del qual se'n prepara la segona part amb guió de... Seth Grahame-Smith!
Eva Green, el millor de la pel·lícula:
5 comentaris:
D'alguna manera potser sí que ha involucionat. No coneixia això del remake de "Bitelchús". I estic completament d'acord en que el millor de la peli és Eva Green... en tots els aspectes. Una abraçada.
Encara tinc pendent anar-la a veure. M'encanta el Burton dels 90, però d'uns anys cap aquí les seves pelis em fan cada cop més mandra, es repeteix molt. De totes formes totes les seves pelis acaben per entretindre'm i acabrà caient. Salut!
David: I això que a mi m'agrada més de morena, però mira... Una abraçada.
BCNdays: És veritat que Burton es repeteix. De tota manera, si tenim en compte el nivell de les comèdies de la cartellera, aquesta resulta força potable. Salut!
Doncs a mi em va agradar força! Estic d'acord que el Tim Burton dels darrers anys no és el mateix d'Eduardo Manostijeras o Ed Wood, però és que havia deixat el llistó molt alt! Aquesta l'he trobat en la línia de Sweeney Todd, que va ser vilipendiada per la crítica però que jo trobo que no estava tan malament. "Sombras tenebrosas" té les dosis justes d'humor negre i unes interpretacions brillants de Johnny Depp (més moderat que en d'altres ocasions)i d'Eva Green, simplement espectacular...
Ja està bé, Mireia, que algú la defensi. Probablement tinguis raó en què li demanem massa al pobre Tim Burton; no es poden fer obres mestres tota la vida. Petons.
Publica un comentari a l'entrada