LA VISITA

Estàvem impacients per comprovar si M. Night Shyamalan recuperava el seu pols cinematogràfic després de les notables ensopegades d'"Airbender" i "After Earth".

Si més no, "La visita" és un retorn al gènere del terror, dintre del qual s'inscriuen les seves millors pel·lícules. És, però, una producció molt modesta, amb un caràcter de sèrie B prou assumit en el plantejament i en la seva resolució. Els productors són els mateixos de "Paranormal Activity", i potser aquest és el primer peatge que ha hagut de pagar el director i el motiu perquè hagi substituït el seu estil clàssic per la tècnica del found footage (tot ho veurem per mitjà d'una gravació o unes gravacions realitzades pels mateixos protagonistes). Com vaig dir en el post sobre el mockumentary, aquesta tècnica limita les possibilitats creatives i ja no es pot dir que sigui original; els autors de "[REC]" van acabar la nissaga prescindint-ne, precisament per aquesta raó.

En fi, potser per això no em va entusiasmar gaire l'inici d'un film que, a més, tarda a entrar en matèria. Però Shyamalan demostra que encara és un paio intel·ligent i troba la manera d'adaptar la tècnica del found footage a la seva narrativa: la majoria de les imatges que veiem -no totes- són obra de la nena protagonista, qui viatja amb el seu germà petit a una granja enmig del bosc sense trànsit ni internet per visitar els seus avis; resulta que la noia vol aprofitar l'estada per filmar un reportatge sobre els seus familiars i, de passada, esbrinar els motius que van fer que la seva mare hagués fugit per sempre més de la llar dels seus progenitors; se'ns explica que la nena vol ser directora de cinema i tot plegat justifica que la seva filmació sigui plausiblement correcta i que la càmera trobi gairebé sempre l'emplaçament idoni. En definitiva, Shyamalan acaba portant les limitacions de producció al seu terreny i serveix un producte menys brillant -i menys elegant- que els títols que el van fer famós però molt digne i molt divertit, tan terrorífic com calia però amb un sentit de l'humor notable. Cal dir que, per aconseguir-ho, recorre a alguns dels seus arguments habituals: com passava a "El sexto sentido" i "El bosque", hi ha una sorpresa que ens obligarà a replantejar la nostra actitud davant allò que estem veient; i, com en el cas de "Señales" i el personatge interpretat per Joaquín Phoenix, un trauma relacionat amb l'esport serà determinant en l'enfrontament final entre els bons i els malvats. Shyamalan, doncs, s'inspira en la seva obra anterior; però la trama s'alimenta de molts altres referents, que van del terror modern a la literatura gòtica fins arribar al conte d'en Hansel i la Gretel.

CLEOPATRA

La pel·lícula eròtica més cara de la història del cinema. I la més llarga.

Les egípcies d'abans anaven més destapades:

NUEVE CARTAS A BERTA

Dirigida per Basilio Martín Patino el 1966, "Nueve cartas a Berta" és una pel·lícula insòlita que importava al nostre país elements de la Nouvelle Vague francesa mitjançant la història de Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba), un jove "preocupat perquè no te preocupacions", que ha viatjat a Londres i que torna amb els seus pares a Salamanca, paradigma de la ciutat de províncies en una Espanya ancorada en un passat d'odis i de misèries.

El més curiós és que el protagonista, tot i la seva experiència i l'amistat amb la Berta del títol, filla d'un intel·lectual republicà exiliat, no sembla que vulgui emprendre cap revolució ni maldi per tornar a Anglaterra. La seva rebel·lia es limita a deixar a mitges l'estada en uns exercicis expirituals per visitar uns amics estrangers que viuen a Madrid i tenen costums més lliberals. Però el tempta tant com l'atemoreix la perspectiva d'una vida burgesa, còmoda i mediocre, amb la nòvia de Salamanca de tota la vida i les tardes al casino.

Estilísticament, el film de Patino és força agosarat. Inclou ralentís i imatges congelades, i les escenes en què Lorenzo passeja la seva buidor existencial per la ciutat antiga i humida tenen una clara vocació documental. De fet, tres dels millors films del director són documentals: "Canciones para después de una guerra" (1976), "Caudillo" i "Queridísimos verdugos" (1977). En aquests treballs, Patino s'allibera de certa ingenuitat i manca de determinació, com les que impedien a Lorenzo escapar del seu destí, i arremet sense embuts contra els fantasmes del franquisme i la Guerra Civil.

El cicle apassionant de cinema espanyol que ens ofereix cada dia la 2 de Televisió Espanyola ens ha proposat darrerament més títols sobre el jovent de la postguerra i les ferides per tancar.

Hem pogut veure "Los chicos" (1959), primera pel·lícula de Marco Ferreri, cineasta italià que fou epítom del cinema d'autor europeu dels anys setanta i que va començar la seva carrera al nostre país, on va dirigir dos títols magistrals sobre guions del gran Rafael Azcona: "El pisito" (1959) i "El cochecito" (1960). Menys coneguda -la censura la va prohibir directament- és aquesta crònica de to neorealista sobre uns joves de barri al Madrid de l'època i les seves senzilles aspiracions, que no podran veure complertes com tampoc no seran capaços de distreure's com déu mana una tarda de diumenge. El tedi dels protagonistes no té el caire existencialista present a "Nueve cartas a Berta" però reflecteix la mateixa absència d'horitzons. Un dels nois, El "Chispa", treballa en un quiosc on sempre es reuneix la colla; el seu cap, quan no rondina perquè li fa mal la cama, parla de la guerra; el xicot comenta que l'avorreix sobiranament.

"El amor del capitán Brando", dirigida el 1974 per Jaime de Armiñán, va ser un dels títols més emblemàtics i exitosos de la transició. Reunia descaradament molts elements per ficar-se a la butxaca el públic de l'època: una mestra presumptament progre (Ana Belén) revoluciona un poble petit de la província de Segòvia, característicament tradicional i conservador, perquè té la barra d'estar bona i perquè consenteix que la festegin un alumne adolescent amb molta imaginació i un republicà que acaba de tornar de l'exili (Fernando Fernán Gómez). L'alcalde (Antonio Ferrandis) és un cacic paternalista, el republicà és un catàleg de virtuts i l'Ana Belén ensenya els pits en diversos angles. Com podia no agradar aquesta pel·lícula a un públic àvid de llibertat? I perquè ningú no se sentís avergonyit, la fotografia de Luis Cuadrado i la presència de l'autocar de línia que no ha de faltar en un film espanyol d'ambient rural certificaven que es tractava d'una pel·lícula seriosa i de qualitat. Vista avui, la seva simplicitat es fa massa evident. De tota manera, em va resultar fascinant la seva revisió. Quan la vaig veure per primera vegada, al cinema, jo devia tenir l'edat del nen protagonista i, és clar, també em vaig enamorar de la mestra.

TENDÈNCIES DE LA COMÈDIA CONTEMPORÀNIA: REGNE UNIT VS. ESPANYA

L'èxit de "Cuatro bodas y un funeral" (1994) i "Notting Hill" (1999) inspira la comèdia britànica molt més recent "Les doy un año", dirigida per Dan Mazer el 2013. També comença amb un casament lleugerament accidentat en què el padrí explica acudits grollers; el nuvi i la núvia tenen caràcters diferents (i d'aquí ve l'escassa fe en el futur de la parella, motiu del títol de la pel·lícula). El noi és maldestre, fins i tot una mica ridícul, i ella és una pija tan maca com sonsa, interpretada per la nord-americana Rose Byrne. Hi ha més americans a la pel·lícula: Minnie Driver, Anna Faris, Simon Baker; però només en el cas del darrer, el personatge també és americà i no anglès. El film narra les dificultats del matrimoni i les seves infidelitats amb parelles que semblen més adequades. Els guapos amb els guapos i els lletjos simpàtics amb els lletjos simpàtics. No diré que el film no sigui realista en aquest sentit, però el missatge resulta una mica depriment, fins i tot contrari a l'esperit de les comèdies en què s'emmiralla. En fi, se salva per dues escenes divertides: la declaració amb música i uns coloms i la sessió de fotos del viatge de noces (aquesta, una situació gens original però tan eficaç com els títols de crèdit finals de "Resacón en Las Vegas").

No és un casament sinó una festa d'aniversari l'esdeveniment que centra "El nostre últim estiu a Escòcia" (Andy Hamilton i Guy Jenkin, 2014). També hi ha una mort, com a "Cuatro bodas y un funeral", una actriu nord-americana en el repartiment (la guapa Rosamund Pike) i parelles desavingudes.

Tot i el precedent del film de Mike Newell i d'una certa tradició de l'humor negre en el cinema britànic, no és usual que una comèdia parli tan obertament de la mort, com tampoc no ho és el protagonisme dels tres nens, excèntrics però entranyables. Una aposta que els directors saben resoldre sense perdre els papers, servint una pel·lícula francament agradable. No passarà a la història del gènere però tampoc no resulta ofensiva com moltes de les comèdies actuals.

Us diré, de tota manera, que la comèdia britànica contemporània que prefereixo és més salvatge que els casos esmentats i l'hem vista a la televisió: la sèrie "Little Britain", deutora de l'humor irreverent i surrealista dels Monty Python.

I ara li toca a Espanya, un altre pais en què les comèdies s'assemblen.

Els films de Javier Ruiz Caldera beuen de la tradició clàssica (i no tan clàssica) nord-americana però també d'alguns èxits més recents del cinema espanyol.

Així, doncs, "Anacleto: Agente secreto" (2015) és una barreja entre "Torrente" i les aventures de Mortadelo i Filemón recreades per Javier Fesser. No endebades, Anacleto era un altre personatge de la mítica editorial Bruguera, paròdia de 007, enfrontat sempre al malvat Vázquez (el dibuixant, ell mateix tot un personatge que també ha merescut una versió cinematogràfica). Ruiz Caldera treballa amb models aliens i elements dispars, però sap combinar-los mitjançant una recepta personal, potenciant la violència i jugant amb el contrast entre un Anacleto veterà i més hàbil que el seu referent tebeïstic (Imanol Arias), i el seu fill i hereu, un noi poc predisposat a l'acció, el típic home comú enfrontat a una situació que el supera (com el protagonista de "Con la muerte en los talones", salvant las distàncies).

A part del fitxatge d'Imanol Arias, el director confia novament en Quim Gutiérrez, Alexandra Jiménez, Rossy de Palma i els impagables Berto Romero i Carlos Areces (en el paper de Vázquez). Tots ells estan esplèndids i constitueixen el millor ingredient d'un film no especialment apassionant però digne i entretingut.

Tot i que aquesta barreja d'humor i cinema d'acció també troba un referent en algunes comèdies britàniques recents, com, per exemple, "Bienvenidos al Fin del Mundo" (Edgar Wright, 2013) o "Kingsman: Servicio secreto" (Matthew Vaughn, 2014). El cinema britànic substitueix al nord-americà com a model per al gènere de la comèdia? No ho sabem, però de moment hem completat el cercle.

FOXCATCHER

Steve Carell i Channing Tatum en una película dirigida per Bennett Miller ("Moneyball: Rompiendo las reglas") sobre la peripècia de l'equip olímpic nord-americà de lluita lliure que va participar als Jocs de Seül? No sembla gaire interessant a priori. Clar que jo no coneixia el cas real en què es basa "Foxcatcher"; i us recomano, si voleu gaudir de la pel·lícula com jo ho vaig fer, que la veieu sense informar-vos-en prèviament. D'altra banda, advertirem que no és en realitat un film sobre lluita lliure. La lluita lliure és l'excusa, la metàfora, com ho poden ser els cavalls de pura sang que la mare de John du Pont col·leccionava a la seva granja de Pensilvània. "Foxcatcher" parla d'uns homes que volen ser estimats, al preu que calgui. No sempre és possible, encara que tinguis la fama o els diners; de vegades, la solitud és ineludible i tan extrema que provoca calfreds.

Miller va veure que la història de John "Àguila Daurada" du Pont i els seus deixebles tenia els elements d'una gran tragèdia americana, i ens la serveix amb una sobrietat, una concisió i una elegància digna dels clàssics.

I punt. No penso explicar res més. Vull que descobriu aquesta insòlita joia, aquest film inclassificable, savi i terrorífic.

ARREBATO

Recuperem, novament gràcies a l'esplèndid cicle de la 2, un dels films més insòlits i fascinants del cinema espanyol de tots els temps: "Arrebato", dirigida el 1979 pel basc Iván Zulueta.

Zulueta va dirigir només dos llargmetratges, aquest i "Un, dos, tres, al escondite inglés", el 1969; però no es pot dir, malgrat els seus problemes amb les drogues, que no hagués estat un autor prolífic: artista pop multidisciplinari, va treballar per a la televisió, on va dirigir un programa de video-clips quan encara no s'havíen inventat els video-clips ("El último grito", 1968), i va realitzar una pila de curtmetratges experimentals, la majoria en format de Súper-8 mil·límetres. És igualment reconeguda la seva tasca com a cartellista: fa poc esmentàvem el cas de "Furtivos", però també va fer cartells per a les primeres pel·lícules d'Almodóvar i d'altres cineastes com Manuel Gutiérrez Aragón o José Luis Garci. El cartell d'"Arrebato" és seu, és clar. Després d'aquest segon llargmetratge, l'addicció a l'heroïna el va apartar de la direcció cinematogràfica i ja només va realitzar dos episodis per a sèries de televisió: "Párpados" (o "par pa dos" -li encantaven els jocs de paraules-), el 1989, per a la sèrie "Delirios de amor", i "Ritesti", el 1993, per a la sèrie "Crónicas del mal". A partir de l'any 2000, un seguit d'exposicions van ajudar a reconèixer la seva obra i el seu talent. Però els problemes de salut -i, molt probablement, la seva fama d'autor maleït- van impedir que Zulueta tornés a treballar. Diuen que vivia reclòs a casa de la seva mare a San Sebastián, on mirava dibuixos animats tot el sant dia. Va morir el 2009, als 66 anys.

Dèiem que "Arrebato" és una pel·lícula fascinant. I ho és, en bona mesura, perquè la fascinació és el seu tema central, que no únic ja que es tracta d'un film essencialment polièdric.

La fascinació i la sindrome de Peter Pan.

José Sirgado (Eusebio Poncela), un director de pel·lícules de terror de sèrie B afeccionat a les drogues intravenoses, coneix -o va conèixer en el passat- Pedro (Will More), un jove una mica autista que roda infinitat de pel·lícules en Súper-8 als jardins de la seva finca. Pedro (com el mateix Zulueta) utilitza la tècnica de la filmació fotograma a fotograma per capturar imatges i un temps que sempre fuig. Sirgado li regala un temporitzador i això el fa feliç. Comparteixen la seva fascinació pel cinema i la imatge en moviment i també per les col·leccions de cromos antigues, o les coses antigues en general i una mica kitsch, com la figura icònica de la Betty Boop, en la qual l'Ana (Cecilia Roth) es transforma per veure si així se li aixeca la moral al director malgrat l'abús de l'heroïna.

Pedro, amb el seu temporitzador i la seva càmera, surt a veure món, participa de la movida i grava infinitat d'imatges (proporcionades pels curts en Súper-8 d'en Zulueta). Fins que adverteix que la càmera ha assumit el seu caràcter vampíric en sentit més aviat literal i demana ajuda a Sirgado, qui hauria de ser un expert en xucladors de sang, ja siguin els personatges de les seves pel·lícules o les xeringues que l'ajuden a viure en un estat semi-conscient.

"Arrebato" és una pel·lícula hipnòtica i té una força narrativa insòlita per a un film que barreja gèneres, textures i intencions, què és, alhora, l'autoretrat de l'autor, un poema visual, un manifest psicodèlic, un reportatge accel·lerat sobre la movida madrilenya i, finalment, un film fantàstic en què l'ull de la càmera de Súper-8 recorda la mirada letal de HAL 9000 a "2001".

La connexió Almodóvar.

"Arrebato" va ser un fracàs absolut en la seva estrena. A Barcelona va estar una setmana en cartell i la van veure quatre privilegiats (modèstia a part, jo entre ells). El rodatge havia estat caòtic i els problemes de so havíen obligat a doblar alguns personatges, com el protagonitzat per Helena Fernán-Gómez, a qui Pedro Almodóvar va prestar una veu de falset. En acabar el rodatge, Zulueta va desaparèixer per sotmetre's a un procés de desintoxicació de l'heroïna, que no estic segur que funcionés del tot.

Només un any després del rodatge de la pel·lícula, Almodóvar iniciava amb "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón" la seva meteòrica carrera. Una oportuna re-estrena del film de Zulueta en sessions de matinada, va contribuir a rescatar aquesta obra mestra de l'oblit, convertint-la en el film de culte per excel·lència. Ara, Eusebio Poncela i Cecilia Roth eren rostres populars gràcies als films del manxec, però mai el primer no va tornar a estar tan ficat en el personatge ni la segona tan guapa com en aquesta arravatadora epopeia d'un dels cineastes més enigmàtics del cinema espanyol.

EL HOMBRE DE MIMBRE

Un policia de Scotland Yard molt beat viatja a una illa per investigar la desaparició d'una noia adolescent. El llogaret és pintoresc i els seus habitants alegres i amb cara de salut; però no es pot pas dir que siguin gaire hospitalaris, tot i que la filla de l'amo del pub (Britt Ekland) s'esforci per alliberar l'inspector del pes de la virginitat tot dansant nua a la llum de la lluna com en un dels ritus pagans que sovintegen a l'illa.

"El hombre de mimbre", dirigida per Robin Hardy l'any 1973, és una pel·lícula d'horror però alhora molt divertida, insòlita per la seva càrrega eròtica, per l'alegria amb què mostra un ideari radicalment oposat al cristianisme -que és presentat com una religió castradora- i, sobretot, pel seu final sorpresa. El mèrit és del guionista, Anthony Shaffer, que venia d'escriure els llibrets de títols tan memorables com "La huella" i "Frenesí" i aquí es va inspirar en una novel·la de David Pinner. No podem oblidar la composició inquietant de Christopher Lee ni l'atractiva presència de Diane Cilento, Ingrid Pitt o l'esmentada Britt Ekland.

L'any 2006, Neil LaBute va rodar-ne un remake sense cap gràcia, protagonitzat per Nicolas Cage.

I l'home es resisteix, tu!

CARANCHO

"Carancho", film argentí dirigit el 2010 per Pablo Trapero, comença com una crònica realista al voltant de dos personatges amb feines poc agraïdes: ell (Ricardo Darín) és un advocat especialista en reclamar a les asseguradores indemnitzacions per accidents de trànsit que de vegades provoca ell mateix; ella (Martina Gusmán) és una metgessa d'urgències. Però la crònica social acabada convertida en un thriller trepidant i violent, i la parella protagonista exercint d'una mena de Bonnie i Clyde post-corralito.

MISIÓN: IMPOSIBLE. NACIÓN SECRETA

El darrer lliurament de la nissaga sobre Ethan Hunt i els seus secuaços està dirigit per Christopher McQuarrie. Tom Cruise ha confiat en ell tot i el fracàs de la seva col·laboració anterior a "Jack Reacher". En realitat, McQuarrie té més experiència com a guionista; no es va prodigar gaire després del mític llibret de "Sospechosos habituales" (1995) però, darrerament, ha treballat molt per a Cruise, fent els guions de "Valkyria" (2008), l'esmentada "Jack Reacher" (2012) i "Al filo del mañana" (2014).

Sigui com sigui, "Misión: Imposible. Nación secreta" és tan competent com els anteriors episodis i fidel als paràmetres jamesbondians ja presents a "Misión: Imposible. Protocolo fantasma". No falta una persecució en moto certament vertiginosa ni una antagonista femenina d'intencions ambigües i físic encisador (Rebecca Ferguson); i el moment glamurós de rigor transcorre a l'òpera de Viena enmig d'una representació de Turandot, i el "Nessun dorma" serveix de fons musical per a una escena potser menys brillant però quasi tant hipnòtica com les d'"El padrino III" o "El hombre que sabía demasiado", que també juguen amb els punts de vista i el soroll de l'orquestra ofegant els trets d'un tirador ocult en les ombres del teatre.

FURTIVOS

Novament, topem amb una crònica de l'Espanya rural que és també una metàfora sobre l'enfrontament entre un passat atàvic i un país més modern però encara governat per senyors feudals.

"Furtivos" (José Luís Borau, 1975) és una obra mestra. No hi ha cap pla que sobri i tots els elements contribueixen a la presentació de la dicotomia que hem esmentat. Fins i tot, la música: la melodia evocadora de Vainica Doble contra Los Diablos i "Un rayo de sol". L'ambient d'una Espanya en caiguda lliure, al llindar de la seva transformació democràtica, està captat impecablement però no entorpeix la trama central, la història terrible de l'amor entre Ángel, el caçador furtiu, i Milagros, la noia esgarriada, amenaçat doblement pel nòvio quinqui i per Martina, la mare possessiva. Una història que serveix també de metàfora de les dues Espanyes però vàlida per si mateixa, dura i tristíssima.

"Furtivos" és la millor pel·lícula de Borau. El van ajudar -a més de les genials Vainica Doble- la col·laboració en el guió de Manuel Gutiérrez Aragón (un autor amb predilecció pels drames ubicats en boscos mil·lenaris) i la fotografia del gran Luis Cuadrado ("La caza", "El espíritu de la colmena"). Fins i tot el cartell de la pel·lícula (vegeu supra) és extraordinari; el va pintar el mític Iván Zulueta. Però el film no seria el que és sense el seu repartiment, d'altra banda força arriscat: Ovidi Montllor (Ángel) era un cantautor sense experiència com a actor; Alicia Sánchez (Milagros) tampoc no havia fet gran cosa; i el paper del governador va a càrrec del mateix Borau, que ni tan sols no era actor; tots ells, broden els seus personatges.

Lola Gaos sí que era una veterana, però el seu físic francament difícil l'havía relegada a papers secundaris, alguns d'ells, però, memorables, com els que va interpretar a les ordres de Buñuel a "Viridiana" i "Tristana"; en aquest segon títol, el seu personatge es deia Saturna, i diuen que això va inspirar Borau ja que remetia a Saturn devorant els seus fills, que era més o menys el que havía de fer a "Furtivos", el paper d'una dona perversa i incestuosa (Zulueta la representa en el cartell com si fos una au rapinyaire), ombrívola i ferotge com el bosc en què viu. Lola Gaos està senzillament immensa. L'èxit de la pel·lícula li va obrir la porta dels papers protagonistes però mai no va poder repetir l'excel·lència de la seva interpretació de Martina.

Com hem dit al principi, no hi ha un pla sobrer a "Furtivos", però Lola Gaos roba els millors moments: quan no vol moure's del llit d'on la vol treure el seu fill per dormir amb la Milagros; o quan mata el llop; quan despulla l'Ángel i el consola amb conyac. I, sobretot, les escenes finals, a l'església i al bosc nevat, on ella compareix amb el rostre trasmudat i, amb la seva peculiar veu d'aiguardent, diu allò de: "¡Pues hazlo pronto, jodío!".

LA VENGANZA

Després de "Muerte de un ciclista" y "Calle Mayor", Juan Antonio Bardem va dirigir, l'any 1958, "La venganza", un drama rural que pretenia ser una metàfora sobre les dues Espanyes i sobre la necessitat d'una reconciliació nacional per la qual advocava el Partit Comunista, al qual pertanyia el director. La censura va limitar les possibilitats de la pel·lícula, fins i tot li va fer canviar el títol, que havía de ser "Los segadores" (fixeu-vos el pànic que ja li tenien en aquella època al pertinaç separatisme català).

Finalment, "La venganza" són dues pel·lícules en una: d'una banda, presenta el triangle format pels germans Juan i Andrea Díaz (Jorge Mistral i Carmen Sevilla, respectivament) i Luis "el Torcido" (l'italià Raf Vallone); els primers, enfrontats al tercer per un crim en què va morir un germà d'aquest i per l'odi ancestral entre les famílies respectives, del qual no en sabem el motiu tot i que se suggereix que els parents d'"el Torcido" eren de millor condició social; però ara han vingut a menys i es veuen obligats a viatjar a Castella per fer de segadors, tots plegats, en precària harmonia. La mútua col·laboració en les dures tasques del camp i el fet que l'Andrea i "el Torcido" s'enamorin, i el discurs sobre l'amistat que els regala un escriptor amb els trets de Fernando Rey, complicaran la situació fins a extrems que afecten a la credibilitat de la història. La permanent cara d'il·luminat de Raf Vallone tampoc no hi ajuda.

Aquesta part més fulletonesca i més en primer pla la filma Bardem a la manera dels seus admirats mestres soviètics: rostres captats en contrapicat que es retallen sobre un cel blavíssim (és el seu primer treball en color).

D'una altra banda, trobem una pel·lícula filmada en plans generals, bellísima en les seves imatges dels segadors avançant penosament amb les seves escasses pertinences per camins polsegosos o brandint les seves falçs enmig dels camps daurats, també més convincent en el retrat d'uns homes que lluiten en un món atàvic, que mantenen un sentit innat de la justícia que els pot servir tant per linxar un violador com per ajudar uns vaguistes enfrontats a un terratinent sense escrúpols. Les imatges evoquen una Espanya immemorial, i l'escena en què un segador envesteix una de les màquines que els prendrà la feina com Quixot es va llençar sobre els molins de vent, representa de manera brillant la col·lisió entre aquest món destinat a desaparèixer i un altre de més modern que malda per imposar-se en un país tradicionalment endarrerit, una Espanya que Bardem volia que fos contemporània però la censura va convertir en la dels anys trenta i la Segona República.

"La venganza" va ser el primer film que va representar a Espanya als Òscar i d'aquesta manera va infondre ànims a una cinematografia amb complex d'inferioritat. La dècada següent arribarien les obres mestres de Buñuel, Berlanga i Saura.