dissabte, 26 de setembre del 2015

ARREBATO


Recuperem, novament gràcies a l'esplèndid cicle de la 2, un dels films més insòlits i fascinants del cinema espanyol de tots els temps: "Arrebato", dirigida el 1979 pel basc Iván Zulueta.

Zulueta va dirigir només dos llargmetratges, aquest i "Un, dos, tres, al escondite inglés", el 1969; però no es pot dir, malgrat els seus problemes amb les drogues, que no hagués estat un autor prolífic: artista pop multidisciplinari, va treballar per a la televisió, on va dirigir un programa de video-clips quan encara no s'havíen inventat els video-clips ("El último grito", 1968), i va realitzar una pila de curtmetratges experimentals, la majoria en format de Súper-8 mil·límetres. És igualment reconeguda la seva tasca com a cartellista: fa poc esmentàvem el cas de "Furtivos", però també va fer cartells per a les primeres pel·lícules d'Almodóvar i d'altres cineastes com Manuel Gutiérrez Aragón o José Luis Garci. El cartell d'"Arrebato" és seu, és clar. Després d'aquest segon llargmetratge, l'addicció a l'heroïna el va apartar de la direcció cinematogràfica i ja només va realitzar dos episodis per a sèries de televisió: "Párpados" (o "par pa dos" -li encantaven els jocs de paraules-), el 1989, per a la sèrie "Delirios de amor", i "Ritesti", el 1993, per a la sèrie "Crónicas del mal". A partir de l'any 2000, un seguit d'exposicions van ajudar a reconèixer la seva obra i el seu talent. Però els problemes de salut -i, molt probablement, la seva fama d'autor maleït- van impedir que Zulueta tornés a treballar. Diuen que vivia reclòs a casa de la seva mare a San Sebastián, on mirava dibuixos animats tot el sant dia. Va morir el 2009, als 66 anys.

Dèiem que "Arrebato" és una pel·lícula fascinant. I ho és, en bona mesura, perquè la fascinació és el seu tema central, que no únic ja que es tracta d'un film essencialment polièdric.

La fascinació i la sindrome de Peter Pan.

José Sirgado (Eusebio Poncela), un director de pel·lícules de terror de sèrie B afeccionat a les drogues intravenoses, coneix -o va conèixer en el passat- Pedro (Will More), un jove una mica autista que roda infinitat de pel·lícules en Súper-8 als jardins de la seva finca. Pedro (com el mateix Zulueta) utilitza la tècnica de la filmació fotograma a fotograma per capturar imatges i un temps que sempre fuig. Sirgado li regala un temporitzador i això el fa feliç. Comparteixen la seva fascinació pel cinema i la imatge en moviment i també per les col·leccions de cromos antigues, o les coses antigues en general i una mica kitsch, com la figura icònica de la Betty Boop, en la qual l'Ana (Cecilia Roth) es transforma per veure si així se li aixeca la moral al director malgrat l'abús de l'heroïna.

Pedro, amb el seu temporitzador i la seva càmera, surt a veure món, participa de la movida i grava infinitat d'imatges (proporcionades pels curts en Súper-8 d'en Zulueta). Fins que adverteix que la càmera ha assumit el seu caràcter vampíric en sentit més aviat literal i demana ajuda a Sirgado, qui hauria de ser un expert en xucladors de sang, ja siguin els personatges de les seves pel·lícules o les xeringues que l'ajuden a viure en un estat semi-conscient.

"Arrebato" és una pel·lícula hipnòtica i té una força narrativa insòlita per a un film que barreja gèneres, textures i intencions, què és, alhora, l'autoretrat de l'autor, un poema visual, un manifest psicodèlic, un reportatge accel·lerat sobre la movida madrilenya i, finalment, un film fantàstic en què l'ull de la càmera de Súper-8 recorda la mirada letal de HAL 9000 a "2001".

La connexió Almodóvar.

"Arrebato" va ser un fracàs absolut en la seva estrena. A Barcelona va estar una setmana en cartell i la van veure quatre privilegiats (modèstia a part, jo entre ells). El rodatge havia estat caòtic i els problemes de so havíen obligat a doblar alguns personatges, com el protagonitzat per Helena Fernán-Gómez, a qui Pedro Almodóvar va prestar una veu de falset. En acabar el rodatge, Zulueta va desaparèixer per sotmetre's a un procés de desintoxicació de l'heroïna, que no estic segur que funcionés del tot.

Només un any després del rodatge de la pel·lícula, Almodóvar iniciava amb "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón" la seva meteòrica carrera. Una oportuna re-estrena del film de Zulueta en sessions de matinada, va contribuir a rescatar aquesta obra mestra de l'oblit, convertint-la en el film de culte per excel·lència. Ara, Eusebio Poncela i Cecilia Roth eren rostres populars gràcies als films del manxec, però mai el primer no va tornar a estar tan ficat en el personatge ni la segona tan guapa com en aquesta arravatadora epopeia d'un dels cineastes més enigmàtics del cinema espanyol.


2 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
m´agradat molt la teua resenya,faré per veure aquesta peli que tot apunta es de culte:)

ricard ha dit...

Celebro haver-te descobert aquest títol. Et recomano que segueixis el cicle de cinema espanyol que fan diàriament a la 2; pots descobrir o recuperar joies ocultes i també obres mestres incontestables com "El espíritu de la colmena".

Salutacions.