diumenge, 28 de febrer del 2010
KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 6: COMUNICACIÓ
Els problemes de comunicació són una constant en els films de Kubrick. Un d'ells, titulat a Espanya "Teléfono rojo", hi fonamenta tot el seu argument: l'isolament d'una base militar comandada per un general boig i impotent i l'avaria de la ràdio d'un bombarder precipiten la Tercera Guerra Mundial.
Però a "Eyes Wide Shut", primer film de Kubrick de l'era de la telefonia mòbil, paradoxalment, la facilitat de les comunicacions esdevé un obstacle per als tèrbols propòsits del protagonista.
dijous, 25 de febrer del 2010
SHUTTER ISLAND
Després d'"El cabo del miedo", Scorsese aborda novament el gènere del suspens terrorífic en aquesta adaptació d'una novel.la de Dennis Lehane ("Mystic River"). Tot i treballar amb material aliè en els dos casos ("El cabo del miedo" era un remake), els dos films il.lustren a la perfecció un dels seus temes majors: la culpa i la seva expiació. D'altra banda, homenatja novament Hitchcock i també el cinema de terror de sèrie B de l'escola de Val Lewton; en aquest sentit, l'atmosfera gòtica està plenament aconseguida gràcies a una fotografia i una realització expressionistes i a la presència imponent de l'escenari: un hospital psiquiàtric per a criminals pertorbats ubicat en una illa en edificis del temps de la Guerra de Secessió, inclòs un fort que allotja els bojos més perillosos (que em va recordar la torre enigmàtica de la biblioteca del convent a "El nombre de la rosa"); finalment, però, és en un far -que remet a una llarga tradició d'històries de misteri- on tindrà lloc la resolució del film, que és de bon tros el menys reeixit de tot. Però no puc revelar res més.
Diuen que és la pel.lícula més taquillera del tàndem Scorsese-DiCaprio; sobre si és la millor de les que han fet junts, les opinions estan més dividides. Jo només diré que des de "La edad de la inocencia" continuo esperant una altra obra mestra absoluta del senyor Scorsese. Però que fins en els seus títols fallits, que en té uns quants, hi ha més tones de bon cinema que en el noranta per cent de les produccions que ens arriben de l'altra banda de l'Atlàntic.
dissabte, 20 de febrer del 2010
UP IN THE AIR
Ryan Bingham (George Clooney) no és només que no vulgui fer arrels, és que té aversió a la terra ferma i es passa el dia a dalt d'avions que el traslladen per tot el territori dels Estats Units per complir els encàrrecs d'una feina bastant inquietant: acomiadar treballadors.
La darrera pel.lícula de Jason Reitman ("Juno") és una comèdia àcida impecablement resolta i una metàfora enginyosa sobre la contingència de les nostres vides. No ofereix solucions als nostres dubtes existencials, però si mirem al cel durant la nit veure'm un estel que vetlla per nosaltres, pobres mortals: és el llum de la punta de l'ala de l'avió en què viatja el nostre home.
KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 5: CERCLE
Ara, un capítol que no tracta de temes sinó de formes: el cercle que es converteix en el tràveling. Ara que, de fet, ja va dir Pauline Kael que l'argument d'"El resplandor" no era altre que els seus tràvelings.
diumenge, 14 de febrer del 2010
PETIT INDI
Marc Recha mostra en el seu darrer film un domini considerable de la narració cinematogràfica. Només cal referir les escenes al canòdrom: l'elecció entre mostrar la carrera o bé la reacció dels personatges davant d'aquesta; a més del valor documental que tenen les imatges.
El lloc on transcorre l'acció (Nou Barris), simbiosi impossible entre paisatge rural i urbanisme descontrolat, suposa un altre encert, aquest ja menys inhabitual en un director acostumat als escenaris insòlits.
"Petit indi" mostra o sembla fer-ho una voluntat argumental més intensa que en treballs anteriors de Recha, però aquí és on encara falla l'invent. Els breus diàlegs no ens semblen mai naturals (malgrat un bon repartiment) i la història, una tragèdia de trets neorealistes, no va més enllà de l'anècdota tot i una hipotètica voluntat metafòrica; o potser la metàfora és tan òbvia que convoca la nostra indiferència?
Senyors directors del cinema català: quan superarem l'estadi amateur i començarem a fer pel.lícules com Déu mana?
EL AMIGO DE MI AMIGA
En les notes que vaig escriure no fa gaires dies sobre Eric Rohmer, arran de la seva mort, no vaig fer cap al.lusió a la darrera de les pel.lícules de la sèrie "Comèdies i proverbis", senzillament perquè encara no l'havia pogut veure. Mancança que he resolt després d'una visita a la secció de clàssics del FNAC.
La pel.lícula m'ha transmès la mateixa sensació de felicitat que en les ja una mica llunyanes sessions de cine-club dels anys vuitanta. Presenta dues noies prototípiques de la sèrie, una força tímida i l'altra més segura de si mateixa, que dubten constantment sobre les seves eleccions amoroses fins que l'atzar posarà les coses al seu lloc.
Com en d'altres films de la sèrie, la geografia té molta importància. L'oposició entre suburbi-vida en parella-avorriment i ciutat-nit i gresca de "Les nuits de la pleine lune" esdevé aqui una fusió de la ciutat i el poble al nucli de Saint Christophe, un suburbi amb disseny de Ricard Bofill, micro-cosmos que facil.lita les trobades dels personatges en els seus carrers de vianants (trobades no sempre fruit de l'atzar). No ens trobem, com en molts altres films del director, enmig d'un període vacacional, però sí que hi ha unes vacances imminents que alguna de les protagonistes aprofitarà per fer vacances del seu xicot i l'altra per posar a prova el seu sentit de l'amistat.
El més sorprenent del film és la facilitat amb què avança l'acció, el rigor matemàtic aplicat a una història ben senzilla i no per això menys apassionant. Un altre Rohmer per al record.
dissabte, 13 de febrer del 2010
divendres, 5 de febrer del 2010
dilluns, 1 de febrer del 2010
dissabte, 30 de gener del 2010
NINE o com fer un remake d'una obra mestra i no morir en l'intent
Fer remakes d'obres mestres absolutes resulta normalment una operació temerària. D'entrada, tens guanyada l'antipatia de la majoria de cinèfils, que ho veuran com una profanació. Si la pel.lícula imitada és un clàssic genuí, millorar-lo esdevindrà una missió impossible; i si s'opta per marcar distàncies, el perill de caure en el ridícul encara és més gran.
Els productors confien en la ignorància de les noves generacions, que malauradament hi és. Però això no garanteix l'èxit, entre moltes altres raons perquè totes les pel.lícules, fins i tot els grans clàssics, són fruit del seu temps; i perquè la inspiració que les va originar és única i irrepetible.
I, no obstant això, els exemples són múltiples:
De "King Kong" (Merian C. Cooper, Ernest B. Schoedsak, 1933), se n'han fet dues noves versions, amb l'excusa força òbvia de millorar els efectes especials. La versió de Peter Jackson era divertida, però incapaç d'emular la fascinació de l'original.
"Vivir sin aliento" (1983), de Jim McBride, remake d'"A bout de souffle" (1959), de Godard, no tenia ni molt menys la rellevància de l'original, però tampoc no semblava pretendre-ho i això la feia simpàtica (això i el carisma dels seus protagonistes).
Aquesta actitud de modèstia sembla una bona manera d'encarar un projecte d'aquest estil. Portada, però, a l'extrem, pot conduir a l'absurd; és com el cas de Gus Van Sant: encarregat de fer un remake de "Psicosis" (Alfred Hitchcock, 1960), en considerar que no podia millorar en cap sentit l'obra del mestre, la va copiar pla per pla (això sí, en color i intercal.lant un pla d'una vaca voladora). Llavors, l'únic al.licient consisteix a comparar el treball dels actors. I constatem que la còpia és impossible per definició: per què si les dues "Psicosis" s'han filmat igual, la segona resulta tan plana? Per què el remake americà d'"Abre los ojos" (Alejandro Amenábar, 1997) és absolutament insípid?
També Michael Haneke va copiar la versió americana de la seva pel.lícula "Funny Games" pla per pla de l'original. Però, en aquest cas, no hauríem de parlar de modèstia sinó al contrari: si no va canviar ni una coma, potser és que estava convençut d'haver fet la millor pel.lícula possible.
Els grans directors clàssics no tenien tants problemes a l'hora de fer remakes de pel.lícules pròpies. De vegades els sortien millor ("El hombre que sabía demasiado", de Hitchcock) o pitjor ("Rio Bravo" i "Eldorado", de John Ford; "Bola de fuego" i el seu remake musical "Nace una canción", de Hawks), però sempre es quedaven tan amples.
El recurs del remake musical és bastant habitual, ja que permet marcar distàncies i els rígids codis del gènere oculten algunes dissonàncies.
Com ja vam dir en una entrada anterior, l'obra de Fellini ha estat objecte d'almenys dos remakes d'aquesta categoria, a càrrec de Bob Fosse ("Las noches de Cabiria" i "Noches de la ciudad"; "8 y 1/2" i "Empieza el espectáculo").
Fosse és el nexe d'unió, ja que Rob Marshall va adaptar un musical del famós coreògraf a "Chicago".
A "Nine" copia sense manies la pel.lícula de Fellini. Cal salvar moltes distàncies, però hem de dir que la pel.lícula de Marshall no és del tot menyspreable. Potser incomoda una mica aquesta pretensió de reviure un presumpte esperit "Itàlia als seixanta", la conversió en cartró-pedra d'allò que en el film de Fellini era un reflex (deformat) de la seva contemporaneïtat; els flash-backs del Guido Contini infant espiant la Saraghina a la platja no resisteixen la comparació. Però, en determinats moments, trobem encara certa emoció en la crònica de la crisi existencial del protagonista. De fet, els dos films no són tan diferents en aparença, ja que el de Fellini no deixava de ser un musical no declarat. De tota manera, allò que redimeix absolutament el remake de Marshall és la presència arravatadora de Marion Cotillard, des d'ara mateix la meva musa europea per excel.lència.
No, la Pe tampoc no ho fa gens malament.
Els productors confien en la ignorància de les noves generacions, que malauradament hi és. Però això no garanteix l'èxit, entre moltes altres raons perquè totes les pel.lícules, fins i tot els grans clàssics, són fruit del seu temps; i perquè la inspiració que les va originar és única i irrepetible.
I, no obstant això, els exemples són múltiples:
De "King Kong" (Merian C. Cooper, Ernest B. Schoedsak, 1933), se n'han fet dues noves versions, amb l'excusa força òbvia de millorar els efectes especials. La versió de Peter Jackson era divertida, però incapaç d'emular la fascinació de l'original.
"Vivir sin aliento" (1983), de Jim McBride, remake d'"A bout de souffle" (1959), de Godard, no tenia ni molt menys la rellevància de l'original, però tampoc no semblava pretendre-ho i això la feia simpàtica (això i el carisma dels seus protagonistes).
Aquesta actitud de modèstia sembla una bona manera d'encarar un projecte d'aquest estil. Portada, però, a l'extrem, pot conduir a l'absurd; és com el cas de Gus Van Sant: encarregat de fer un remake de "Psicosis" (Alfred Hitchcock, 1960), en considerar que no podia millorar en cap sentit l'obra del mestre, la va copiar pla per pla (això sí, en color i intercal.lant un pla d'una vaca voladora). Llavors, l'únic al.licient consisteix a comparar el treball dels actors. I constatem que la còpia és impossible per definició: per què si les dues "Psicosis" s'han filmat igual, la segona resulta tan plana? Per què el remake americà d'"Abre los ojos" (Alejandro Amenábar, 1997) és absolutament insípid?
També Michael Haneke va copiar la versió americana de la seva pel.lícula "Funny Games" pla per pla de l'original. Però, en aquest cas, no hauríem de parlar de modèstia sinó al contrari: si no va canviar ni una coma, potser és que estava convençut d'haver fet la millor pel.lícula possible.
Els grans directors clàssics no tenien tants problemes a l'hora de fer remakes de pel.lícules pròpies. De vegades els sortien millor ("El hombre que sabía demasiado", de Hitchcock) o pitjor ("Rio Bravo" i "Eldorado", de John Ford; "Bola de fuego" i el seu remake musical "Nace una canción", de Hawks), però sempre es quedaven tan amples.
El recurs del remake musical és bastant habitual, ja que permet marcar distàncies i els rígids codis del gènere oculten algunes dissonàncies.
Com ja vam dir en una entrada anterior, l'obra de Fellini ha estat objecte d'almenys dos remakes d'aquesta categoria, a càrrec de Bob Fosse ("Las noches de Cabiria" i "Noches de la ciudad"; "8 y 1/2" i "Empieza el espectáculo").
Fosse és el nexe d'unió, ja que Rob Marshall va adaptar un musical del famós coreògraf a "Chicago".
A "Nine" copia sense manies la pel.lícula de Fellini. Cal salvar moltes distàncies, però hem de dir que la pel.lícula de Marshall no és del tot menyspreable. Potser incomoda una mica aquesta pretensió de reviure un presumpte esperit "Itàlia als seixanta", la conversió en cartró-pedra d'allò que en el film de Fellini era un reflex (deformat) de la seva contemporaneïtat; els flash-backs del Guido Contini infant espiant la Saraghina a la platja no resisteixen la comparació. Però, en determinats moments, trobem encara certa emoció en la crònica de la crisi existencial del protagonista. De fet, els dos films no són tan diferents en aparença, ja que el de Fellini no deixava de ser un musical no declarat. De tota manera, allò que redimeix absolutament el remake de Marshall és la presència arravatadora de Marion Cotillard, des d'ara mateix la meva musa europea per excel.lència.
No, la Pe tampoc no ho fa gens malament.
dissabte, 23 de gener del 2010
KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 1: ARMA
Heus aquí la primera entrega d'un muntatge que he fet a partir de pel.lícules de Kubrick amb la intenció de retre-li un petit homenatge i també de destacar com les seves obsessions es repeteixen una i altra vegada, film rere film, ocasionalment amb girs inesperats i sempre il.lustrant la seva visió pessimista del món i el seu gust per les dualitats i les paradoxes.
En el primer dels títols, veure'm com estableix un paral.lelisme entre violència i dominació sexual, entre l'arma i el fal.lus. Finalment, unes màquines fan l'amor i els ulls del nen estelar de "2001" anticipen els ulls de Malcolm McDowell a "La naranja mecánica" i altres mirades que expressen una certa predisposició a la maldat.
En el primer dels títols, veure'm com estableix un paral.lelisme entre violència i dominació sexual, entre l'arma i el fal.lus. Finalment, unes màquines fan l'amor i els ulls del nen estelar de "2001" anticipen els ulls de Malcolm McDowell a "La naranja mecánica" i altres mirades que expressen una certa predisposició a la maldat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)