NINE o com fer un remake d'una obra mestra i no morir en l'intent

Fer remakes d'obres mestres absolutes resulta normalment una operació temerària. D'entrada, tens guanyada l'antipatia de la majoria de cinèfils, que ho veuran com una profanació. Si la pel.lícula imitada és un clàssic genuí, millorar-lo esdevindrà una missió impossible; i si s'opta per marcar distàncies, el perill de caure en el ridícul encara és més gran.

Els productors confien en la ignorància de les noves generacions, que malauradament hi és. Però això no garanteix l'èxit, entre moltes altres raons perquè totes les pel.lícules, fins i tot els grans clàssics, són fruit del seu temps; i perquè la inspiració que les va originar és única i irrepetible.

I, no obstant això, els exemples són múltiples:

De "King Kong" (Merian C. Cooper, Ernest B. Schoedsak, 1933), se n'han fet dues noves versions, amb l'excusa força òbvia de millorar els efectes especials. La versió de Peter Jackson era divertida, però incapaç d'emular la fascinació de l'original.

"Vivir sin aliento" (1983), de Jim McBride, remake d'"A bout de souffle" (1959), de Godard, no tenia ni molt menys la rellevància de l'original, però tampoc no semblava pretendre-ho i això la feia simpàtica (això i el carisma dels seus protagonistes).

Aquesta actitud de modèstia sembla una bona manera d'encarar un projecte d'aquest estil. Portada, però, a l'extrem, pot conduir a l'absurd; és com el cas de Gus Van Sant: encarregat de fer un remake de "Psicosis" (Alfred Hitchcock, 1960), en considerar que no podia millorar en cap sentit l'obra del mestre, la va copiar pla per pla (això sí, en color i intercal.lant un pla d'una vaca voladora). Llavors, l'únic al.licient consisteix a comparar el treball dels actors. I constatem que la còpia és impossible per definició: per què si les dues "Psicosis" s'han filmat igual, la segona resulta tan plana? Per què el remake americà d'"Abre los ojos" (Alejandro Amenábar, 1997) és absolutament insípid?

També Michael Haneke va copiar la versió americana de la seva pel.lícula "Funny Games" pla per pla de l'original. Però, en aquest cas, no hauríem de parlar de modèstia sinó al contrari: si no va canviar ni una coma, potser és que estava convençut d'haver fet la millor pel.lícula possible.

Els grans directors clàssics no tenien tants problemes a l'hora de fer remakes de pel.lícules pròpies. De vegades els sortien millor ("El hombre que sabía demasiado", de Hitchcock) o pitjor ("Rio Bravo" i "Eldorado", de John Ford; "Bola de fuego" i el seu remake musical "Nace una canción", de Hawks), però sempre es quedaven tan amples.

El recurs del remake musical és bastant habitual, ja que permet marcar distàncies i els rígids codis del gènere oculten algunes dissonàncies.

Com ja vam dir en una entrada anterior, l'obra de Fellini ha estat objecte d'almenys dos remakes d'aquesta categoria, a càrrec de Bob Fosse ("Las noches de Cabiria" i "Noches de la ciudad"; "8 y 1/2" i "Empieza el espectáculo").

Fosse és el nexe d'unió, ja que Rob Marshall va adaptar un musical del famós coreògraf a "Chicago".

A "Nine" copia sense manies la pel.lícula de Fellini. Cal salvar moltes distàncies, però hem de dir que la pel.lícula de Marshall no és del tot menyspreable. Potser incomoda una mica aquesta pretensió de reviure un presumpte esperit "Itàlia als seixanta", la conversió en cartró-pedra d'allò que en el film de Fellini era un reflex (deformat) de la seva contemporaneïtat; els flash-backs del Guido Contini infant espiant la Saraghina a la platja no resisteixen la comparació. Però, en determinats moments, trobem encara certa emoció en la crònica de la crisi existencial del protagonista. De fet, els dos films no són tan diferents en aparença, ja que el de Fellini no deixava de ser un musical no declarat. De tota manera, allò que redimeix absolutament el remake de Marshall és la presència arravatadora de Marion Cotillard, des d'ara mateix la meva musa europea per excel.lència.

No, la Pe tampoc no ho fa gens malament.