"Vampyr, la bruja vampiro" és un relat de vampirs (per si el títol no ho deixa prou clar) que adapta a la pantalla l'univers de Sheridan Le Fanu (escriptor irlandès del segle XIX, inspirador al seu torn de Bram Stoker i el seu "Dràcula") i que va dirigir l'any 1932 Carl Theodor Dreyer, el responsable d'obres mestres com "Ordet" o "La pasión de Juana de Arco".
Si comparem aquesta pel·lícula amb obres posteriors del seu autor, caracteritzades totes per un gran ascetisme visual, sorprèn el seu caràcter avantguardista, amb moviments de càmera espectaculars i gran abundància d'efectes de tota índole, potenciant una atmosfera molt inquietant i compensant la insipidesa de l'actor protagonista, que fa el paper de l'excursionista que arriba a una casa en què una noia presenta símptomes estranys com la marca d'uns ullals al coll; l'actor en qüestió era el baró Nicolau de Gunzburg: no era un intèrpret extraordinari però havia pagat la pel·lícula i aquest és un valor que calia tenir en consideració.
El to oníric del relat i l'esmentada gosadia narrativa han fet de "Vampyr" una obra de culte, que compleix a més amb els requisits d'haver estat en el seu moment un fracàs de taquilla absolut (fins a l'extrem que Dreyer va estar onze anys sense tornar a dirigir) i contenir un parell d'escenes antològiques: quan el protagonista somia el seu propi enterrament i veu passar el cel i els arbres des de dins el taüt, o la mort del dolent al molí fariner, plagiada per Peter Weir a "Unico testigo".
El que s'ha de veure!