LA LLISTA, LES LLISTES

Ara que comença el nou any, sembla una obligació cinèfila redactar una llista amb les millors pel.lícules del precedent. A més, m'agrada fer-ho, no ho vull pas negar. Però amb el 2009 tinc dos problemes: en primer lloc, no crec que hagi estat un any especialment brillant, de fet diria que tirant a patètic en conjunt; en segon lloc, sempre em deixo per a més endavant alguns títols presumptament interessants, sigui per falta de temps, sigui per amortitzar el canal de pagament.

De manera que només em veig amb cor de fer una llista diguem-ne provisional i de cinc títols, perquè a deu no arribo. En canvi, podria fer una llista de deu títols de 2008, un any amb una collita especialment bona i del qual ja tinc una visió més completa. És a dir que aquí teniu dues llistes pel mateix preu:


LES 5 MILLORS PEL.LÍCULES DEL 2009 (LLISTA PROVISIONAL)

1. UP, de Pete Docter

Aquesta és segura. Només pels deu minuts inicials ja mereix ocupar la primera posició. Demostra el bon moment de l'animació en general i la genialitat de Pixar en particular.

2. LA CLASE, de Laurent Cantet

El cinema francès continua en forma. Un retrat hiperrealista de la joventut del pais veí (que podria ser la nostra) i dels problemes d'un mestre que s'interpreta a si mateix.

3. EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON, de David Fincher

La darrera mostra del talent de Fincher, qui resol amb sensibilitat i tècnica impecable la història a priori rebuscada de l'home que rejoveneix amb el pas del temps.

4. GRAN TORINO, de Clint Eastwood

No és una de les seves obres mestres, però està narrada amb la sobrietat i eficàcia que caracteritzen el darrer dels clàssics.

5. ENEMIGOS PÚBLICOS, de Michael Mann

Revisió del cinema de gàngsters en clau de western. La pel.lícula definitiva sobre Dillinger dirigida per un Michael Mann que mostra el seu domini del format digital.


LES 10 MILLORS PEL.LÍCULES DEL 2008

1. LAS HORAS DEL VERANO, d'Olivier Assayas

Amb l'esponsorització del Museu D'Orsay, l'inclassificable Assayas explica la història d'una casa i la seva herència i resumeix en la lleu anècdota grans temes com són el pas del temps o la nostra responsabilitat amb la memòria col.lectiva.

2. POZOS DE AMBICIÓN, de Paul Thomas Anderson

Anderson narra amb la saviesa i la concisió dels clàssics la història d'un magnat del petroli a principi del segle XX que il.lustra el cantó més fosc del capitalisme salvatge i dels fanatismes religiosos. Interpretació superlativa de Daniel Day-Lewis.

3. WALL-E, d'Andrew Stanton

El cinema d'animació, Pixar, narrar sense paraules... Ja en vam parlar quan ho vam fer d'"Up", oi?

4. 4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS, de Cristian Mungiu

El relat d'un avortament en un país i un temps sense llibertats transcorre en temps real i en el marc claustrofòbic d'una miserable habitació d'hotel que reflecteix prou bé la manca d'horitzons de les joves protagonistes.

5. GOMORRA, de Matteo Garrone

Basat en la novel.la de Roberto Saviano, el film de Garrone il.lustra sobre els negocis de la Camorra siciliana i ens transporta a un univers de gàngsters i de misèria que té ben poc a veure amb el "glamour" dels mafiosos del cinema nord-americà. Una narració abrupta casa bé amb la violència que mostra.

6. NO ES PAÍS PARA VIEJOS, de Joel i Ethan Coen

Els Coen adapten la novel.la homònima de Cormac McCarthy amb menys distanciament que en anteriors incursions en el gènere negre. Impecable sobrietat narrativa i ús de l'el·lipsi i un magnífic plantell d'actors amb el nostre compatriota Bardem al capdavant, brodant el paper de psicòpata letal (la frase del film: "És perillós?" -pregunta un personatge referint-se a l'assassí en qüestió; resposta: "Comparat amb què? Amb la pesta negra?").

7. ESCONDIDOS EN BRUJAS, de Martin McDonagh

Barreja de gèneres amb un guió de ferro i excel.lents interpretacions. El film sorpresa de la temporada.

8. ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO, de Sidney Lumet

Thriller de ressonàncies shakespearianes molt ben interpretat per Philip Seymour Hoffman (i la resta del repartiment) i molt ben explicat pel veterà Sidney Lumet.

9. JUNO, de Jason Reitman

Ellen Page broda el paper de l'embarassada adol.lescent que (només) sembla que passi de tot. Al final, resulta que té més coneixement que algun adult amb complexe de Peter Pan. Després de "Juno", Reitman ha dirigit la que diuen serà la pel.lícula dels Òscars del 2010: "Up in the air", amb George Clooney.

10. MONSTRUOSO, de Matt Reeves

Amb producció de J.J. Abrams ("Perdidos"), el film fantàstic més original de la temporada: la destrucció de Manhattan per un monstre típus Godzilla, en la millor tradició dels kaiju eiga japonesos, vista a travès d'una càmera de video manejada per uns joves que surten d'una festa. El partit que en treuen d'aquesta alteració del punt de vista tradicional magnifica el film molt més enllà de la lleu anècdota argumental. Faria un bon programa doble amb "[REC]".

UP

Després de gaudir de la millor pel.lícula de la temporada, en 3-D, em vénen al cap les reflexions següents:

1ª. Quan es va imposar el cinema sonor molts van predir-ne la mort com a expressió artística. I és cert que després d'haver-se inventat en pocs anys un llenguatge específic, la paraula va significar un cert pas enrere, un cert retorn a la teatralitat dels orígens.

No obstant això, el cinema no va morir i va continuar avançant, malgrat que no ho fes amb la rapidesa dels anys del cinema mut.

Molt més recentment, el llenguatge televisiu, dirigit a un públic que no seu en una sala fosca sinó que pot estar mirant la pantalla de cua d'ull mentre fa el sopar, imposa un retrocés: desapareix l'alternança de plans, ja que tot són primers plans que perden el seu significat (originàriament, emfatisar una reacció del personatge), i tot s'explica o es reitera en paraules, no fos cas que el públic televisiu perdés el fil.

L'altre extrem és la influència del vídeo-clip, basar-ho tot en l'allau d'imatges muntades de qualsevol manera.

En aquest entorn tan poc propici no deixa de ser sorprenent que els darrers films de la Pixar, dirigits obligatòriament a un públic massiu, apostin tan decididament per un retorn al cinema més pur, al cinema sense paraules: "Wall-e" era un film mut en bona part; "Up" explica sense necessitat de cap mot el drama vital del protagonista en un seguit d'imatges commovedores, a l'inici de la pe.lícula; i -sobretot cap al final, quan la casa voladora lluita amb el dirigible-, la inventiva dels gags, estrictament visuals, remet directament als millors moments del cinema de Buster Keaton.

2ª. Potser ara sí (recordem el fallit boom dels anys cinquanta), el cinema en 3-D sigui el següent salt evolutiu: les ulleres incòmodes, la falta de sales, continuen sent un problema; però els resultats -almenys a "Up"-, la sensació de realitat i, fins i tot, de vertigen, la intel.ligència de no supeditar la narració als efectes més aparents, han aconseguit que desitgi ja veure la propera meravella en aquest sistema. Promet ser l'esperada "Avatar", de James Cameron, però us he de confessar que, després de veure el tràiler, n'estic una mica recel.lós.