Tampoc penso que Berlanga i Azcona tinguessin gaires més pretensions que la molt lloable d'entretenir l'espectador.
I el mateix es pot dir de "Todos a la cárcel" (1993): la seva pretensió és divertir. Amb menys fortuna, però, que el títol precedent, en la qual cosa hi podia tenir a veure el canvi de llibretista, substituït Azcona per Jorge Berlanga, fill del realitzador. Com sigui, el director recupera José Sazatornil en un paper similar al de l'empresari de "La escopeta nacional"; ara és un venedor de sanitaris que, perseguint un deute de l'Administració Pública, assisteix a la celebració en una presó valenciana del Día Internacional del Preso de Conciencia. Tots els presents en l'acte protagonitzen una de les seves característiques comèdies corals, que ara ironitza sobre la corrupció i els interessos espuris de polítics i banquers. Un veterà falangista (Rafael Alonso) i un comunista de tornada de tot (Manuel Alexandre) aparquen les seves diferències mentre persegueixen unes ballarines cubanes presumptament contractades per amenitzar l'acte; fan la festa pel seu compte i esdevenen els amos d'una funció una mica descafeïnada (vull dir tant a dins com fora de la pantalla).