Pel que fa al director neozelandès Peter Jackson, em deu agradar portar la contrària perquè la nissaga d'"El señor de los anillos" sempre m'ha resultat feixuga i m'ha deixat bastant indiferent (no vol dir que no li reconegui els mèrits); en canvi, em va semblar força divertida la seva discutida versió de "King Kong" (2005).
Però quan més m'agrada Jackson és quan aborda arguments més realistes als quals aporta dosis de fantasia (o potser són arguments fantàstics amb dosis de realitat). De manera que el meu títol favorit del director és "Criaturas celestiales" (1994), protagonitzada per Melanie Lynskey i Kate Winslet i que, basada en un cas real que va passar a Nova Zelanda el 1954, narra la peculiar relació entre dues amigues, presumptament lesbianes, finalment assassines, que imaginen un món a la seva mida en què Mario Lanza canta "Donkey Serenade" mentre elles regnen sobre uns estranys éssers de fang que recorden el mític "golem".
Amb aquesta experiència, Peter Jackson devia ser el director més indicat -potser l'únic- per posar en imatges la novel·la new age d'Alice Sebold "Desde mi cielo", sobre una altra "criatura celestial": Susie Salmon (Saoirse Ronan), que se'n va directa al cel després que la mati un veí psicòpata i, des d'allà, inspira els seus afligits progenitors (Mark Walhberg i Rachel Weisz) perquè puguin trobar el culpable. Jackson es troba còmode en tots els registres que abasta el film, sense caure en el ridícul malgrat el to naïf de totes les escenes de Susie camí del paradís. Més inspirat en les seqüències inicials, que presenten el món idíl·lic amenaçat pel mal que s'hi oculta, que en els fragments de suspens al terç final, molt més mecànics tot i resultar eficaços, en bona mesura gràcies a la interpretació genial que fa Stanley Tucci del dolent de la funció, un personatge abominable, tan patètic com terrorífic alhora.