El darrer lliurament de la nissaga Bond, en el seu cinquantè aniversari, estava obligat a ser distingit.
Com va quedar demostrat en el cas de "Quantum of Solace", encomanar-ne la direcció a un director de cert prestigi no és necessàriament garantia d'èxit. Com sigui, aquí els productors van confiar en Sam Mendes, responsable d'"American Beauty" (1999), "Camino a la perdición" (2002) o "Revolutionary Road" (2008). La intervenció d'un director tan seriós no ha afectat de manera notable les constants en l'etapa Daniel Craig; si més no, "Skyfall" té una elegància visual sorprenent en un film d'acció. I, d'acció, en té la justa; en això, accentua la tònica dels darrers títols: després de l'obligada espectacularitat del pròleg, el film esdevé bastant auster; els protagonistes van a peu, per les clavegueres o el metro de Londres però a peu; també hi ha una escena en un gratacel de Shanghai, però Bond no acaba penjat d'un cable a la façana com un Tom Cruise qualsevol. El dolent també és discret: no pretén dominar el món, només venjar-se; i gairebé ens posem de part seva, perquè li van fer una mala passada de consideració. Fins i tot els tradicionals gadgets d'en Q són aquí substituïts per una senzilla pistola i un buscador, la qual cosa fa afirmar Bond: "No heu llençat la casa per la finestra!"; i el nou Q (Ben Whishaw), un jove hacker -signe dels nous temps-, li respon: "Què esperava? Un bolígraf amb un dard?" (un dels diversos gags que serveixen d'homenatge a les icones de la nissaga, com la reaparició del mític Aston Martin).
Així doncs, no hi ha grans desplaçaments geogràfics a "Skyfall", però els viatges temporals sí que són molt rellevants en la història, molt ben tramada per un equip de guionistes que ha prescindit de Paul Haggis. El malvat (inspiradíssim Javier Bardem) torna del passat per venjar-se; els seus mètodes passen per dominar la informàtica i Internet, que és un futur molt present. Bond recupera, com ja hem dit, l'Aston Martin que tenia tancat en un magatzem per trinxar-lo tot seguit en un viatge al passat que constitueix l'episodi final del film (que inverteix l'habitual setge al cau del dolent) i, paradoxalment, el preludi d'un nou començament en què M recupera el sexe masculí i Moneypenny accedeix al seu càrrec de secretària.