El públic occidental va conèixer Akira Kurosawa arran de la presentació de "Rashomon" (1950) al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d'Or; després, el film va ser guardonat amb l'Òscar honorífic a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
En aquella època, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un film de procedència japonesa resultava com a mínim exòtic. Però la sorpresa va ser majúscula en descobrir una obra filmada com si fos un western de John Ford (director molt admirat per Kurosawa), amb travellings i moviments de càmera sumptuosos, alternats, això sí, amb alguns plans estàtics més propers a la tradició del teatre kabuki. Però l'estructura i el motiu argumental eren encara més sorprenents.
La història ens trasllada al Japó medieval i arrenca quan tres personatges (un viatger una mica malcarat, un monjo i un llenyataire) es refugien de la pluja sota les ruïnes de l'anomenada Rashomon, que era una de les portes de la ciutat de Kioto en l'era Heian (al segle VIII, més o menys). Tot i que el mal temps durarà una bona estona no s'avorriran gens ni mica quan el llenyataire els expliqui un crim que ha presenciat al bosc: un lladre ha assaltat una parella, ha violat la dona i assassinat l'home. O potser no va passar ben bé així? Potser a la dona li van agradar les escomeses del saltejador; potser, fins i tot, va ser ella qui va matar el marit; o potser aquest es va suïcidar, incapaç de suportar l'afront. En flash-backs successius, se'ns mostra allò que va passar al bosc segons les versions dels diversos testimonis -el lladre, la dona, el llenyataire, fins i tot el marit mort que parla a través d'una vident-, i totes són diferents, sense que puguem saber quina d'elles és l'autèntica. L'espectador del film haurà de treure les seves conclusions o, senzillament, reflexionar sobre les motivacions dels personatges en les seves accions presumptes o en les seves declaracions davant la policia. I els tres homes que s'aixopluguen sota la porta de Rasho, s'adonaran que tot són mentides i desgràcies però descobriran també que encara resta una oportunitat per a les bones accions.
El comentari sobre la impossibilitat d'una informació veraç a causa de l'interès de l'informador és molt audaç i molt actual. I, malgrat la seva calculada ambiguïtat i el seu caràcter quasi experimental, "Rashomon" és un títol apassionant i molt intens dramàticament (atenció a l'escena en què la dona contempla aterrida la mirada de l'espós traït mentre sona el "Bolero" de Maurice Ravel).
El 1964, Martin Ritt va rodar-ne un remake en clau de western titulat "Cuatro confesiones", protagonitzat per Paul Newman, Claire Bloom, Laurence Harvey i Edward G. Robinson.