Diguem-ho clarament: l'èxit d'"Ocho apellidos vascos" s'explica per la nostra afecció proverbial a fer acudits sobre els estereotips nacionals. Cercar la rialla a partir del tòpic ja ho ha fet Santiago Segura en els diversos lliuraments de "Torrente" -amb més imaginació- i ho van fer en el seu moment Mariano Ozores i companyia.
Si més no, cal admetre que la darrera pel·lícula d'Emilio Martínez-Lázaro, a més d'explotar la vis còmica del monologuista Dani Rovira i de fer acudits fàcils de bascos i andalusos, té el to i el ritme que demanen les bones comèdies, i això no deu ser pas irrellevant. Martínez-Lázaro no és un autor com Almodóvar, i segurament tampoc no ho pretén, però ha dirigit algunes de les comèdies més emblemàtiques del nostre cinema ("Amo tu cama rica" (1992), "Los peores años de nuestra vida" (1994), "El otro lado de la cama" (2002)) i algun títol de culte, com és "Carreteras secundarias" (1997). I els guionistes Borja Cobeaga i Diego San José, a més de fer televisió ("Muchachada Nui" o "Vaya semanita" -germen evident del film que ens ocupa-), van escriure -i el primer, dirigir- "Pagafantas" (2009) i "No controles" (2010); vaig incloure la primera entre les millors estrenes d'aquell any: una pel·lícula brillant, divertidíssima; la segona era fallida però partia de la noble ambició de fer una comèdia a l'estil de l'època daurada del gènere a Hollywood. Així és "Ocho apellidos vascos": el model clàssic de la comèdia romàntica aplicat a l'humor d'"El club de la comedia".
Després de l'èxit d'"El otro lado de la cama", Martínez-Lázaro en va dirigir la continuació ("Los dos lados de la cama", 2005). Ara s'anuncia "Ocho apellidos vascos II", en què els protagonistes viatjaran a Catalunya. Confio que veure'm reflectit en el tòpic no m'incomodi excessivament i demano de genolls que no expliquin aquell acudit de "¿Tú sabes quién inventó el alambre?".