En els seus molt celebrats curtmetratges "El secdleto de la tlompeta" i "Aquel ritmillo" (1995) i en el seu debut en el llarg, "El milagro de P. Tinto" (1998), Javier Fesser va demostrar que era un director amb un univers personal que amalgamava elements kitsch que remetien a l'Espanya dels anys seixanta -de la seva infantesa-, com les gasoses "La Casera" o els cromos de les famílies, surrealisme i esperpent de profunda tradició hispànica, i, finalment, una cinètica visual i una violència heretades dels dibuixos animats de la Warner. Els personatges eren o Quixot o Sancho Panza: o bé llunàtics, o bé especialistes de la "chapuza".
Amb aquests antecedents, semblava inevitable que Fesser adaptés al cinema, l'any 2003, les aventures dels personatges més coneguts del genial Francisco Ibáñez, que participaven dels mateixos elements identitaris, a "La gran aventura de Mortadelo y Filemón", amb Benito Pocino i Pepe Viyuela.
L'any 2008, es va estrenar "Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar La Tierra"; però ara era Edu Soto qui feia de Mortadelo, i dirigia (amb menys fortuna que el seu predecessor) Miguel Bardem. Mentrestant, Fesser semblava fer un gir radical a la seva carrera amb "Camino", barreja insòlita de drama terrible (la protagonista és una nena amb càncer) i humor negríssim (a costa de l'Opus Dei); un film excel·lent, d'altra banda.
Però Fesser es devia enyorar dels detectius de la T.I.A. i presenta un nou lliurament de les seves aventures: "Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo", finalment en versió animada, la qual cosa permet una afinitat encara més gran amb el còmic (o caldria dir "tebeo"?) original. Els detalls de la història -inclosa una banda sonora en què sona repetidament el hit de Julio Iglesias "Me olvidé de vivir"- són tan característics del seu cinema com de l'univers del dibuixant; però, visualment, aquest "Mortadelo y Filemón" digital ens ha semblat més proper al "Tintín" de Spielberg que a les versions en imatge real dels personatges; i ho dic amb admiració: gràcies a la tècnica al seu abast, Fesser atrapa la dinàmica del còmic en una successió de seqüències trepidants que tenen molt poc a envejar als moments de pura acció del meste californià. I això que Mortadelo i Filemón no són hàbils com Tintín o Indiana Jones sinó uns mestres de la "chapuza" que només en somnis -com passa en el film- poden emular James Bond.