Doncs mira, hauré tardat ben poc en fer una altra mala crítica.
Els germans Wachowski (Andy i Larry -o Lana després del seu canvi de sexe-) van comparèixer el 1996 amb una pel·lícula de cinema negre barata però molt divertida i de factura visual exquisida: "Lazos ardientes".
Tres anys més tard, revolucionaven el gènere de la ciència-ficció amb "Matrix", el primer dels seus arguments de caire mesiànic que contenia una idea molt inquietant i prou ben plantejada (i si tot plegat només fos un somni generat gràcies a la realitat virtual i a un sofisticadíssim sistema informàtic?) i unes escenes d'acció filmades de manera revolucionària gràcies a la tècnica denominada bullet time. El projecte tenia els seus perills (i, a més, estava protagonitzat per Keanu Reeves) però els Wachowski el van resoldre amb eficàcia i amb elegància.
El cas és que van voler esprémer la mamella i van rodar dues continuacions, "Matrix Reloaded" i "Matrix Revolutions" (2003), que completaven el relat de la lluita entre Zion, l'Escollit i les màquines però que no aportaven gran cosa en realitat, tret d'alguna seqüència d'acció brillant com la de l'autopista en el segon títol de la trilogia.
El 2008 es despengen amb "Speed Racer", una versió molt acolorida d'un anime dels anys seixanta, el mític "Meteoro" (*), la història d'una família de pilots automobilístics en un futur molt naïf. Un cert impacte visual no evitava l'avorriment i la perplexitat davant d'un dels títols més patètics de la història recent.
Ara s'alïen amb Tom Tykwer (la qual cosa no és cap garantia, vista la pobra adaptació que va fer de la magnífica novel·la "El perfum") i perpetren "El atlas de las nubes", un collage de diferents relats ubicats en llocs i èpoques diverses, que potser pretenen tenir algun nexe en comú; tots parlen de persones que s'alliberen de l'opressió dels dolents o els poderosos, i comparteixen els actors, la qual cosa no aclarim si vol al·ludir a la reencarnació o és senzillament un homenatge a "El último de la lista" (1963), pel·lícula poc memorable de John Huston en què actors coneguts compareixien camuflats sota maquillatges terribles (aquí, com llavors, els títols de crèdit finals "revelen" a l'espectador qui s'amaga rera la màscara). El muntatge en paral·lel dels distints fragments sembla voler amagar un missatge transcendent, però en acabar la projecció (bé, molt abans, en realitat), tinc la sensació que m'han pres el pèl i els diners de l'entrada. Les històries, analitzades per separat, revelen la seva buidor i una ingenuïtat més pròpia d'un treball literari d'escola primària: les ambientades al segle XIX són tan òbvies i insulses com formalment acadèmiques; la trama (per dir-ho d'alguna manera) conspirativa ubicada a San Francisco l'any 1973, és un homenatge al gènere blaxpoitation?; tampoc no aporta res en absolut la història d'uns vells que fugen d'un asil i que transcorre en l'actualitat; el fragment dels robots comença més bé -la fotogènia de Du-na Bae hi ajuda bastant- però finalment resulta un plagi sense gràcia de "Cuando el destino nos alcance" (Richard Fleischer, 1974); l'episodi final resumeix l'esperit de la proposta: fer passar per quelcom metafísic el no-res més absolut.
(*) Veia els dibuixos de "Meteoro", anime creat per Tatsuo Yoshida al final dels seixanta, en la programació infantil de Televisió Espanyola quan jo era petit. M'agradaven molt però seguir la sèrie era frustrant perquè cada episodi acabava amb una situació de perill imminent per al cotxe i el seu conductor que s'havia de resoldre en el següent; però, malauradament, els capítols no s'emetien per ordre cronològic (ni per cap altre ordre); vaja, que en aquell temps el menyspreu envers l'espectador no adult era absolut.