L'obra mestra del realisme poètic francès, realitzada durant l'Ocupació, ens transporta a un París perdut en el temps, quan triomfava el teatre de la pantomima. Resulta obligat que un mim d'aire malenconiós (Jean-Louis Barrault) sigui el protagonista de "Les enfants du paradis" (Marcel Carné, 1945); enamorat apassionadament de la bella Garance (Arletty), deixa que li xafi el terreny un actor que és tot el contrari: Lemaître (Pierre Brasseur) no actua amb el gest sinó amb la paraula, és vital i aparentment despreocupat; però en aquest títol d'una complexitat i elegància inabastables ningú no és exactament allò que aparenta -com en el teatre, com el cec que Baptiste troba durant el seu passeig a la llum de la lluna-, i les passions i les contradiccions s'estenen a molts altres personatges, com el pinxo que voldria ser escriptor o el milionari que vol ser enganyat. Duels a la matinada, borratxeres, nits d'amor i la vida que fuig entre el brogit de la gent mentre el vestit blanc del mim es confon amb les disfresses del carnaval.
