Una de les figures més inclassificables del nostre cinema és el director i també escriptor Gonzalo Suárez.
Malgrat les diferències evidents entre ambdós realitzadors, els seus inicis com a cineasta l'emparenten amb Vicente Aranda, adaptador de la seva novel·la "Bailando para Parker" a "Las crueles". Suárez, català d'adopció, també formaria part de l'Escola de Barcelona: va col·laborar en el guió de "Fata Morgana" i va signar com a realitzador alguns dels títols més celebrats del moviment, de "Ditirambo" (1969) a la molt avantguardista "Aoom" (1970), passant per "El extraño caso del doctor Fausto" (1969). I, de la mateixa manera que Aranda confeccionarà a començaments dels setanta títols de gènere amb un fort component eròtic, Gonzalo Suárez obté, per primera vegada en la seva carrera, un èxit comercial amb "Morbo" (1972), un film de suspens també ple d'insinuacions eròtiques -des del seu títol-, protagonitzat per la parella de moda del moment, Ana Belén i Víctor Manuel.
Suárez reincideix amb la parella d'actors-cantants en l'estranya barreja de cinema d'aventures i musical "Al diablo con amor" (1973). El film va ser retirat dels cinemes després d'un escàndol una mica pintoresc: segons sembla, Ana Belén i Víctor Manuel, progres per vocació, haurien trepitjat una bandera espanyola durant una gira per Sud-amèrica (podria ser una falsa acusació filtrada per Julio Iglesias). Com sigui, va implicar una seriosa ensopegada per al director, que va voler contrarestar amb el seu següent projecte, "La loba y la paloma" (1974). Disposava d'un repartiment internacional amb l'espanyola Carmen Sevilla, el britànic Donald Pleasance, el nord-americà Michael Dunn, l'argentí Aldo Sambrell i la francesa Muriel Catala, i d'un guió, redactat pel mateix director amb l'ajuda de Juan Cueto, que recollia algunes idees d'un projecte fallit que Gonzalo Suárez havia escrit amb el seu amic Sam Peckinpah (!).
"La loba y la paloma", rodada al litoral cantàbric, conté alguna de les obsessions del director: les aventures d'arrel marinera -aquí en petit format-, o els contes que expliquen els protagonistes per amanir la narració i, de passada, revelar detalls de la seva personalitat. Bàsicament, és una trama de suspens al voltant de personatges estranys tancats en una casa (aquí, Pleasance hauria pogut aportar la seva experiència polanskiana) que cerquen una figura d'or presumptament molt valuosa, l'amagatall de la qual només coneix una adolescent traumatitzada que té el mal costum de no parlar. La presència del nan Michael Dunn, el Miguelito de la sèrie de televisió mítica "Jim West", contribueix al to surrealista del conjunt.
Però, com sigui, l'anècdota no dóna per a un llargmetratge i tot plegat resulta tan forçat com irrisori. Al final, l'únic memorable és el que va propiciar els aplaudiments del públic de l'època: el pit d'una voluptuosa Carmen Sevilla -només un, però generós-, mostrat en pantalla gràcies a la relativa relaxació de la censura auspiciada pel ministre Pío Cabanillas ("¡Viva Pío!", corejaven els espectadors, segons s'explica).
Gonzalo Suárez va recuperar el prestigi amb títols destacats del cinema espanyol ("La regenta", "Epílogo", "Remando al viento"), la qual cosa no ha impedit que sigui avui un director gairebé oblidat i que els escassos films que ha dirigit els darreres vint anys hagin estat ignorats sistemàticament.