Martin Scorsese, a "La invención de Hugo", fa un homenatge al cinema pioner des del cinema del futur. Com molt bé ha destacat algun company, la màgia del 3-D -imprescindible veure-la en aquest format- és el reflex de la màgia en els films de Méliès: aquests transformaven la realitat en meravella; el film de Scorsese, per mitjà d'un sistema que, hipotèticament, ha d'apropar el cinema a la realitat, inventa un món que només existeix en la imaginació, fet de panoràmiques impossibles (la Torre Eiffel vista des de les altures, per exemple) i d'estampes d'un París que potser tampoc no ha existit mai.
En aquest joc de falsos contrastos que és "La invención de Hugo", el nen Hugo Cabret descobreix el nen que el vell Méliès porta a dins (no endebades regenta una botiga de joguines). Conseqüentment, el relat adopta la forma de conte per a infants, i la nostra mirada es torna innocent per poder gaudir com els espectadors dels inicis del segle XX ho van fer en veure un tren sortint de la pantalla del cinema (i sense 3-D!) o un projectil impactant contra un ull de la lluna.