"La huella" (1972), el darrer film dirigit per Joseph L. Mankiewicz, parteix, com els seus millors treballs, d'un llibret extraordinari, signat en aquest cas per Anthony Shaffer a partir de la seva obra teatral. Potser la crítica al classisme britànic no és excessivament original, ni ho és el deute amb les peces de misteri a l'estil d'Agatha Christie; però la trama -una successió de jocs perillosos i de falses aparences que comencen als títols de crèdit- és particularment enginyosa, i uns diàlegs d'insòlita precisió sustenten unes interpretacions memorables de Laurence Olivier i de Michael Caine. El director aporta una sòbria eficàcia i sap treure partit dels escenaris i dels objectes que omplen la mansió del pervers escriptor de novel·les policíaques, des del laberint al jardí (oportuna metàfora de tot allò que succeirà després) fins a la figura del mariner jovial que riu els acudits del seu amo quan no observa en silenci la seva paranoia.
