La meva llista de blogs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA FORMA DEL AGUA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA FORMA DEL AGUA. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 de gener del 2019

LES PEL·LÍCULES DEL 2018

Tot i haver recuperat uns quants títols interessants del 2017 ("Lady Macbeth", "Detroit", "A Ghost Story"), aquest any prescindiré de refer la llista de l'anterior, que em va quedar prou polida.

I, pel que fa al 2018, diré que ha estat un any estrany, que ha transcorregut amb la sensació d'haver-hi molta pel·lícula mediocre, però que, paradoxalment, acaba amb un nombre poc habitual de títols potents i que ha determinat una llista difícil i potser molt subjectiva, en la qual, per primera vegada, m'he permès incloure una sèrie de televisió.


1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

La primera de les històries d'amor diferents que sovintegen en la llista d'enguany. Una dona de la neteja muda i un ésser amfibi presoner dels militars en plena Guerra Freda. Un conte en què els febles s'enfrontaran als poderosos, exposat amb sensibilitat i intel·ligència, amb una posada en escena sòbria (però una ambientació excel·lent) i un llibret antològic en què les situacions, els objectes, fins i tot els colors, estan sempre al servei de la narració.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Encara els temps de la Guerra Freda, ara a Europa, i una altra història d'amor tan intensa com complicada que és també una reflexió sobre les relacions de poder. Joanna Kulig protagonitza alguns dels millors moments del cinema de la dècada i el director d'"Ida" ho filma tot en un blanc i negre portentós. L'escena final la podria haver signat Tarkovsky però el film sembla a estones un musical i Pawlikowski controla tots els registres.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

Un altre director mexicà en la tria i un altre treball en blanc i negre visualment aclaparador. Cuarón ens transporta al Mèxic dels setanta, ens parla de la seva infantesa i de l'heroïna que va conèixer; ell no l'ha oblidada i nosaltres tampoc no ho podrem fer ja mai.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

Quarta pel·lícula d'època, que ens situa ara al Londres dels anys cinquanta, ambientat (meravellosament) en el món de l'alta costura, i tercera història d'amor atípica. Com "Cold War", ens parla també de les relacions de poder i les necessitats afectives i és un títol sorprenent, potser irònic, sens dubte exquisit, que prova una vegada més la solvència i ductilitat del seu director o la genialitat del seu intèrpret, Daniel Day-Lewis, qui broda (mai millor dit) el paper del modista maniàtic i hermètic, que s'anuncia com el darrer de la seva carrera. Ja ho veurem.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

El director d'"Escondidos en Brujas" torna a l'excel·lència amb aquest drama que no exclou la ironia, que parteix de personatges i situacions tòpiques per portar-nos a dubtar de les nostres conviccions. El camí resulta inusualment entretingut.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague i l'artista conceptual JR (és també una història d'amor?) convergeixen en aquest sorprenent documental que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Continuem en la mateixa línia: una celebració de la vida davant la imminència de la mort, una ficció que és alhora un documental sobre l'actor que protagonitza el film, el gran Harry Dean Stanton, al cel sigui.

8. HEREDITARY, d'Ari Aster

En un moment en què el gènere viu una nova edat d'or, no podia faltar un film de terror, tot i que comença com un drama familiar. Però és un malson.

9. CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino

El director italià, molt prolífic el darrer any, signa aquesta història d'amor homosexual entre un adolescent i un nord-americà una mica més granadet i ample d'espatlles en un entorn idíl·lic i també erudit i que duu l'empremta del seu guionista, el veterà James Ivory.

10. ARDE MADRID, de Paco León

La contribució espanyola serà una sèrie de televisió (i el tercer títol en blanc i negre de la tria d'aquest any) sobre l'estada d'Ava Gardner a Madrid als anys seixanta. Només pel fet de ser una comèdia amb cara i ulls ja mereixeria la inclusió; però és que ho té tot: divertida, ben escrita, lleugera però elegant en la forma i no tan lleugera en el fons, manifest feminista i denúncia d'una època que encara podria tornar si continuem així.

diumenge, 11 de març del 2018

LA FORMA DEL AGUA


"La forma del agua" podria ser el millor film dirigit per Guillermo del Toro, potser empatat amb "El laberinto del fauno", títol amb el qual comparteix més d'una similitud:

- És un conte fantàstic.

- Ambientat en un entorn repressiu: de la postguerra espanyola i la lluita amb els maquis a la Guerra Freda.

- Hi ha un monstre amb qui confraternitza la protagonista femenina.

- També hi ha un ogre amb aspecte humà: Michael Shannon substitueix Sergi López en el paper. El militar franquista sàdic és ara un representant de la puixant classe mitjana dels primers anys seixanta als Estats Units: un pare de família que llegeix assajos sobre el pensament positiu, es compra un Cadillac i és tan feixista i sàdic com aquell; i pervers i maniàtic.

El guió de "La forma del agua" és modèlic. Parteix de conceptes senzills i els enllaça de manera magistral. Relata la lluita dels febles contra els poderosos; els primers, unes dones de la neteja -una d'elles muda, l'altra negra- i un homosexual ex-alcohòlic, tots units per salvar un ésser tan diferent com ells, un amfibi amb qui els militars, en plena carrera amb els soviètics per la conquesta de l'espai, volen experimentar. Els febles representen un món condemnat a desaparèixer: la protagonista viu al damunt d'un cinema sense públic en una època en què la televisió és omnipresent; ella i el veí, dos éssers solitaris, també la miren però només programes musicals antics; el personatge de Richard Jenkins dibuixa cartells publicitaris quan està a punt d'imposar-se la fotografia. El futur és representat pels militars i els responsables del laboratori. El venedor d'automòbils li diu al cap de seguretat (Shannon) que ell és un home del futur i es mereix un cotxe del futur.

El dibuixant menja uns pastissos de color verd que en el fons odia; dibuixa un postre de gelatina de color vermell i li fan canviar pel color verd, que sembla que s'imposa a tots els nivells, tot i que el venedor de Cadillacs matisa que el model que li encoloma al cap de seguretat no és verd sinó esmaragda. El verd és el color de moda mentre les butaques del cinema on ja no va ningú són vermelles. De fet, tot és verd: els contenidors i els aparells del laboratori, l'aigua on viu l'ésser amfibi, o els vestits de la protagonista fins que els substitueix pel color vermell després de fer l'amor amb la criatura.

L'aigua com a detonant dels diversos episodis. No només l'aigua de l'estany al laboratori sinó els vasos d'aigua sempre presents al despatx del cap de seguretat, l'aigua que fan servir les protagonistes per netejar els pixats o la sang al terra del laboratori, o l'aigua de la pluja, que acompanya els solitaris viatges en autobús de l'Elisa però també el romàntic final (un final sota la pluja com el de "Desayuno con diamantes", tot i que aquí els gats no tenen tanta sort).

L'Elisa i la criatura són com dues gotes d'aigua. A ella també la van trobar al costat d'un estany i tampoc no té el do de la parla, però això li permetrà comunicar-se amb l'ésser amfibi, amb el llenguatge dels signes. Ella no és sorda, algú li va extirpar les cordes vocals; no sabem per què ho van fer però al final aquesta desgràcia també esdevindrà un avantatge.

El llibret, cortesia del mateix director i de Vanessa Taylor, és tan imaginatiu com precís, en la millor tradició del cinema nord-americà clàssic. Del Toro el serveix amb una posada en escena eficient, sense floritures innecessàries, amb l'ajuda d'una fotografia i ambientació impecables, una música bellíssima d'Alexandre Desplat i les interpretacions magnífiques de Sally Hawkins, Octavia Spencer, el sempre inquietant Michael Shannon i un incommensurable Richard Jenkins, entranyable i subtil en el paper més difícil de tots.