La meva llista de blogs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA COLMENA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LA COLMENA. Mostrar tots els missatges
dilluns, 26 d’octubre del 2015
LA COLMENA
Mario Camus va dirigir el 1982 "La colmena", adaptació de l'obra homònima de Camilo José Cela que retrata les misèries del Madrid de la postguerra.
El cafè de Doña Rosa -que diu "nos ha merengao"- reuneix els patètics personatges d'aquesta obra coral amb esbossos de comèdia i rerefons de tragèdia individual i col·lectiva, una cort dels miracles que conviu amb la por i amb la gana, formada per poetes i putes, proxenetes i estraperlistes. Tots ells miren de sobreviure -amb o sense dignitat- enmig d'una societat dividida.
Camus serveix una pel·lícula digna i entretinguda ajudat per uns diàlegs incisius i les actuacions d'un repartiment en estat de gràcia que acull molts noms del cinema espanyol de sempre: Victoria Abril i Ana Belén (totes dues ensenyen els pits, és clar), José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Mario Pardo, Fiorella Faltoyano, José Sazatornil, José Luis López Vázquez, Mary Carrillo, José Bódalo, Emilio Gutiérrez Caba, Charo López, Marta Fernández Muro, Elvira Quintillá, Luis Ciges, Francisco Algora, Agustín González, Imanol Arias, Rafael Alonso, Antonio Resines, Queta Claver o María Luisa Ponte. El gran Luis Escobar fa una intervenció memorable en el paper d'un jurista cregut però entranyable que recita incansablement un discurs propi sobre la usucapió als poetes del cafè, que aplaudeixen la seva prosa mentre beuen amb delectació els cafès amb llet que els ha pagat. I el mateix Camilo José Cela també compareix a la taula dels literats en el paper d'inventor de paraules (sic); i n'hi regala una al jurista: "Bizcotur: dícese del que sobre ser bisojo y mal encarado, mira con aviesa intención. Puede usarse también como sustantivo."
Però el millor diàleg és força més prosaic. Al final, quan un dels guàrdies de la comissaria li pregunta a l'altre qui són els qui marxen l'endemà al matí del seu arrest, respon: "Nadie. Dos maricas y uno que escribe". Frase memorable per la manera com resumeix el pensament únic i l'escassa consideració envers els intel·lectuals en l'Espanya trista i mesquina sorgida de la Guerra Civil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
