LA PROPERA PELL

El gironí Isaki Lacuesta és un director controvertit, i, si no, que li ho diguin a Carlos Boyero.

Encimbellat per bona part de la crítica ("la crítica exigent"?) pels seus documentals disfressats de ficció, va fracassar estrepitosament amb "Murieron por encima de sus posibilidades" (2014). En aquest títol, Lacuesta va apostar clarament per damunt de les seves possibilitats i, amb un repartiment d'autèntic luxe (Raúl Arévalo, Imanol Arias, Álex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Bárbara Lennie, Sergi López, Carmen Machi, Ángela Molina, Josep Maria Pou, José Sacristán, Emma Suárez, Luis Tosar), va voler servir-nos la sàtira definitiva sobre la crisi econòmica, els banquers i la seva responsabilitat en el desgavell, sense que el resultat tingués la més mínima gràcia ni coherència; una pel·lícula tan inepta i tan marciana que només convoca l'estupefacció i un cert patiment pels pobres que hi van invertir esforços i diners (algun dels quals conec personalment).

Co-dirigida amb la seva col·laboradora habitual Isa Campo, "La propera pell" (2016) és un nou intent de Lacuesta d'aixecar un film de gènere, tot i que s'inspira en un succés real. El film narra la peripècia d'un adolescent problemàtic, interpretat per Àlex Monner: delinqüent juvenil, acollit en un centre per a menors en territori francès, és enviat pel seu tutor a un poblet del Pirineu on es retrobarà amb qui, en teoria, és la seva mare (Emma Suárez). Però el xicot pateix d'amnèsia i sorgeixen dubtes de si realment és qui diuen que és i que va desaparèixer misteriosament vuit anys abans, o només és un impostor.

Ens trobem, doncs, en un àmbit genèric que combina thriller i melodrama, però el film té vida pròpia i esdevé bàsicament un estudi de personatges turmentats i insegurs, que funciona raonablement bé gràcies a uns actors entregats (el jove Monner, la sempre esplèndida Emma Suárez i un Sergi López molt creïble en el seu paper de rústic) i al peculiar impacte de l'escenari, aquest llogarret endogàmic i gèlid enmig de les muntanyes i els països en què la necessitat de trobar escalfor és metafòrica i també física i els protagonistes la cerquen bevent o abraçant-se fins i tot quan no saben ben bé perquè ho fan.