L'any 1970, John Cassavetes reincideix en l'estil assajat a "Faces": llargues escenes en temps real, molta improvisació i distància focal llarga per no molestar els actors, tot i que, paradoxalment, "Husbands" és en molts moments una simfonia de primers plans, que intenten captar allò que els personatges no saben expressar amb paraules.
Ell mateix intervé com a actor, secundat per Peter Falk i Ben Gazzara, que es convertiran en actors-fetitxe; i encarnen tres quarantins una mica desorientats, sobretot després de la mort d'un amic; tant és així que, sense tornar a les seves respectives llars amb les seves famílies, se'n van de festa i, després d'acabar amb les reserves d'alcohol de Manhattan, viatgen a Londres, on plou a bots i barrrals, juguen al casino i es lliguen unes britàniques. El film podria semblar una poca-soltada però en el fons és força dramàtic i, si més no, il·lustra de manera prou convincent allò que de vegades fem els homes quan ens deixen sols: emborratxar-nos, perdre el nord, tornar-nos nens per fugir de la por.