La idea de recuperar el seu curt mític "Frankenweenie" (1984) i convertir-lo en un llargmetratge en stop motion i 3D (respectant, però, el blanc i negre de l'original), pot semblar a primera vista un intent una mica patètic per part de Tim Burton de recuperar el favor dels seus fans, una mica decebuts després dels seus darrers treballs, i fins i tot un nou exemple de la seva falta d'idees.
Com sigui, "Frankenweenie", versió 2012, és una festa per als qui no coneguin el curtmetratge sobre el fill dels Frankenstein (aquí una prototípica família nord-americana de classe mitjana) i el seu gos Sparky, que mor atropellat i que ell ressuscita amb l'ajuda d'un llamp, ben bé com en el clàssic de James Whale, incloent el final al molí o la participació d'una gossa pentinada com la núvia del monstre. Burton no millora (és impossible) el curtmetratge que va propiciar el seu acomiadament de la Disney, però hi afegeix alguns elements d'interès, com el personatge del professor de ciències que recorda Vincent Price i que explica que la tècnica sense emoció no té cap valor (no és casual que estigui doblat per Martin Landau, que feia de Bela Lugosi a "Ed Wood"), o la divertida aparició d'una colla de monstres (producte d'aquesta mala utilització de la tècnica) que remeten des dels films de vampirs als kaiju eiga japonesos (amb una referència explícita al curtmetratge de culte "Bambi Meets Godzilla"), passant per títols com "Gremlins".
Ben mirat, Burton es reconcilia amb els seus fidels i amb la Disney (que produeix el film); però els nens petits encara s'espanten amb l'atmosfera gòtica de les imatges. Almenys, així va ser en el cas del meu fill de sis anys; i no es pot dir que no tingués experiència en cinema d'animació amb monstres, després de "Monstruos University" i "Hotel Transilvania".