Ara, els de la Disney han trobat un nou filó, un pèl extravagant però probablement adequat als seus evidents objectius crematístics: les versions en imatge real dels seus èxits animats de tota la vida. I després de "La bella y la bestia" i "El rey león", es remeten a un clàssic dels més antics i refan "Dumbo" en imatge real (és un dir, ja que els elefants estan creats digitalment) i sota la firma de Tim Burton.
S'ha criticat molt aquesta versió, sens dubte més aparatosa que el senzill i entranyable original de l'any 1941. Però no m'ha semblat que el "Dumbo" del 2019 estigui tan malament. És una pel·lícula entretinguda i digna que Burton porta al seu terreny, el de l'elogi de la diferència, el territori entre la realitat i la imaginació on regnen els freaks, enfrontats a un malvat capitalista que aquí encarna Michael Keaton (també recupera altres actors amb qui ja havia treballat, com Danny DeVito, Alan Arkin o la imprescindible Eva Green). El personatge del pare, genet que ha perdut un braç durant la Gran Guerra i a l'esposa a causa de la grip, propicia un final quasi memorable en què una mà mecànica ens porta a la memòria Eduardo Manostijeras (per si no n'hi hagués hagut prou amb la banda sonora de Danny Elfman).