Però convertirem el problema en oportunitat: el fet que la meva llista de millors títols estrenats el 2011 sigui provisional i que gairebé segur l'hagi de refer d'aquí a un any, em permetrà comentar més de deu pel·lícules. Tal com ha passat amb la llista de 2010, que ara refaig afegint-n'hi cinc de noves.
2011
1. MELANCOLÍA, de Lars Von Trier
És un film controvertit però fascinant. La intuïció enfront de la ciència, l'ordre enfront del caos, la destrucció com a única resposta possible. La profunditat conceptual de "Melancolía" és gairebé tan inabastable com la bellesa primigènia de les seves imatges. Potser sí que Lars Von Trier ens vol donar gat per llebre però -renoi- quin gat més ben cuinat!
2. DE DIOSES Y HOMBRES, de Xavier Beauvois
La història real dels monjos d'un monestir cistercenc a l'Atlas algerià assetjats pels islamistes radicals ha propiciat aquest film extraordinari que parla d'amor i de tolerància sense necessitat de discursos: l'amenaça és una pregària interrompuda pel soroll d'un helicòpter; l'alternativa és el petó al front d'una nena malalta; la resposta -marxar o quedar-se i enfrontar-se al martiri- està en la carícia d'un arbre centenari.
3. LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg
Sense trair l'esperit de l'immortal personatge d'Hergé, Spielberg el porta al seu terreny, el de l'acció vertiginosa. La imaginació en la posada en escena assoleix cotes de genialitat.
4. EL ÁRBOL DE LA VIDA, de Terrence Malick
Sobretot, cal felicitar Terrence Malick per tenir els nassos de fer una pel·lícula com aquesta: la història d'una família dels anys cinquanta en clau de paràbola religiosa i lligada a l'inici de l'univers, plasmat en imatges pel gran Douglas Trumbull; quasi res! Si no fos pel final una mica kitsch, seria una obra mestra.
5. MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen
La pel·lícula d'Allen de la temporada és una de les millors que ha dirigit darrerament. El seu personatge (Owen Wilson) té dos camins per seguir -un punt de partida habitual en la seva fimografia- i n'escolleix un que el portarà del París actual al París dels anys vint, en plena efervescència dels moviments culturals més importants del segle XX; allà coneixerà Hemingway i Dalí i la bella Marion Cotillard exercirà de guia.
6. UN DIOS SALVAJE, de Roman Polanski
Polanski aplica la seva habilitat per desenvolupar trames en escenaris claustrofòbics en l'adaptació de la mordaç obra teatral de Yasmina Reza. Interpretacions superlatives del quartet protagonista (Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz, John C. Reilly).
7. VALOR DE LEY, de Joel i Ethan Coen
Amb el seu remake del film homònim de Henry Hathaway, els germans Coen demostren que poden fer un western a l'altura dels clàssics del gènere. I Jeff Bridges, que pot competir amb John Wayne.
8. EL ORÍGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS, de Rupert Wyatt
La preqüela d'"El planeta de los simios" esdevé el millor títol de la nissaga després de la primera pel·lícula dirigida per Franklin J. Schaffner el 1968. No és especialment original però està resolta amb elegància i grans dosis d'enginy.
9. NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS, d'Enrique Urbizu
La contribució espanyola a la llista és el darrer film d'Enrique Urbizu, cinema negre majúscul, amb format de thriller i esperit de western i magníficament interpretat per José Coronado.
10. CAMINO A LA LIBERTAD, de Peter Weir
Un títol que cal reivindicar del gran Peter Weir. Narra l'epopeia d'una colla d'homes que, durant la Segona Guerra Mundial, van fugir d'un camp de concentració sovíètic i van caminar fins arribar a la Índia (vol dir que van haver de travessar els boscos siberians, el desert del Gobi i l'Himàlaia). Un film èpic com els que es feien molts anys enrere, emocionant, sense efectismes.
2010
1. LA CINTA BLANCA, de Michael Haneke
És intensa, és inquietant, és perfecta. A l'altura de les grans obres mestres del cinema europeu de fa cinquanta anys.
2. LA RED SOCIAL, de David Fincher
D'aquí a pocs dies podrem tornar a valorar el talent narratiu de Fincher veient la seva versió de "Los hombres que no amaban a las mujeres". Haver convertit la història de Facebook i de Mark Zuckerberg en un drama shakespearià apassionant no està a l'abast de tothom.
3. UN PROFETA,de Jacques Audiard
L'estil documental fusionat amb el polar ens mostra com pot ser el cinema del futur.
4. TOY STORY 3, de Lee Unkrich
L'he vista per Reis, ben oportunament i a temps per incloure-la a la llista. El meu fill petit (quatre anys i mig) es va espantar quan els nens de la llar d'infants maltracten les joguines i va fugir espaordit. Tret d'aquest detall, "Toy Story 3" demostra novament el domini de Pixar en el terreny de l'animació: una execució perfecta i grans dosis de sensibilitat ben entesa.
5. EN TIERRA HOSTIL, de Kathryn Bigelow
Un drama de guerra tens, absorbent, pur.
6. TWO LOVERS, de James Gray
Un drama amorós triangular narrat amb exquisidesa i amb atenció discreta però precisa als condicionants socials dels personatges.
7. EL ESCRITOR, de Roman Polanski
Un thriller d'argument improbable però amb una atmosfera claustrofòbica especialitat del seu director -i unes engrunes de suspens a l'estil Hitchcock- que mantenen la tensió al llarg de tot el metratge. No és el film més ambiciós de Polanski però sí un dels més rodons.
8. COPIA CERTIFICADA, d'Abbas Kiarostami
Kiarostami viatja a Itàlia per mostrar el trajecte vital d'una parella (magnífics Juliette Binoche i William Shimell), en la línia de Rossellini i amb les maneres d'Antonioni (o és a l'inrevés?), sense que el resultat desmereixi dels seus models.
9- EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS, d'Apichatpong Weerasethakul
L'oncle Boonmee contempla amb serenor com la mort s'apropa a la vida i la vida a la mort. La mirada de Weerasethakul, un dels directors revelació del segle XXI, es mou entre una objectivitat documental i la lleugeresa dels somnis.
10. VINCERE, de Marco Bellocchio
L'amic blocaire "Indéfilo cinesnable" va fer en el seu moment una encesa defensa d'aquest títol, que va passar una mica desapercebut en el moment de la seva estrena, i que acabo de recuperar per veure si calia incloure'l a la llista. I sí, calia. La història d'Ida Dalser, que va tenir un fill amb Benito Mussolini i que va ser rebutjada pel seu amant i tancada en un manicomi per tal de presevar la imatge pública d'un dictador que va fer el pas del socialisme anticlerical al feixisme pro-catòlic, és una denúncia ferma dels desgavells causats pels totalitarismes, narrada amb audàcia i amb l'elocuència del cinema mut -molt present al llarg de la trama-. Com en la majoria de pel·lícules del seu director, trobo el ritme una mica irregular; però conté algunes de les imatges més potents del cinema dels darrers anys (la projecció d'un film sobre la passió de Jesucrist al sostre de l'hospital militar en les imatges del qual es veuen reflectits els protagonistes; l'amant repudiada enfilada a les reixes del manicomi mentre els flocs de la neu que cau il·luminen la nit al seu davant).
