"Terrence Malick no filma escenes convencionals. Captura moments, emocions, gràcies a una càmera gràcil que flota sobre els personatges i una banda sonora feta de música clàssica i veus en off. Aquest estil és força impactant en línies generals però, de vegades, se li gira en contra, esdevé excessiu i grandiloqüent".
Aquest comentari obria la meva ressenya sobre "El árbol de la vida" (2011). Em cito a mi mateix perquè allò que deia llavors és plenament aplicable a "To the Wonder" (2012), elevat a l'enèsima potència. Malick ha radicalitzat el seu estil, si això era possible, i elabora un film sense pràcticament diàlegs, quasi cinema silent, en què les veus en off continuen omnipresents però es limiten a frases molt curtes o senzillament paraules; i les escenes són reemplaçades per estampes: postals de llocs emblemàtics de França com el Mont Saint-Michel i, després, les sempiternes praderes del Midwest retratades al capvespre; imatges fotografiades amb objectius angulars de la bella Olga Kurylenko gronxant-se o caminant entre herba daurada; Ben Affleck taciturn; Javier Bardem, que fa de capellà, preocupat pel silenci de Déu mentre visita presoners, pobres i malalts de sida.
Aquest calidoscopi manierista sembla explicar una història d'amor entre un nord-americà i una francesa; com floreix i com es marceix. No conexiem els motius del desamor; Affleck sembla un home de poques paraules, però això pot ser a causa de l'estil de Malick; el més probable és que la guapa francesa trobi enormement avorrits els capvespres de la pulcra ciutat dels Estats Units on transcorre la major part de la -diguem-ne- acció. El contrast entre l'enamorament i la crisi de la parella va acompanyat d'un discurs de to religiós sobre l'obligació d'estimar.
A "Blue Valentine" (Derek Cianfrance, 2010), el director de "Cruce de caminos" es mostra menys pretensiós en to i intencions. Però, bàsicament, explica la mateixa història. En muntatge paral·lel, assistim al moment en què un noi i una noia (Ryan Gosling i Michelle Williams) es coneixen i s'estimen, i al deteriorament definitiu de la relació, acompanyat de la falta de sexe i de mostres de violència. Com a "To the Wonder", una filla d'un altre pare i un entorn opressiu no són de gaire ajuda, i s'obvien les situacions intermèdies, la possible evolució des dels instants meravellosos a les situacions patètiques. Potser no existeix un estadi intermedi que calgui explicar; l'amor se'n va d'un dia per l'altre i després només hi ha cendres.
