"Ágora" (2009), d'Alejandro Amenábar, és sens dubte un film molt didàctic i transmet unes quantes idees de manera impecable:
- La prevalença d'una religió monoteista com la cristiana va ser un factor decisiu per a la involució cap a la decadència medieval.
- Com a prolongació de la idea anterior: perquè el món avanci cal prescindir dels prejudicis.
La pel·lícula parla sobretot dels fanatismes religiosos, però també d'algunes curioses idees preconcebudes dels romans, tals com que els esclaus no eren persones o que el cercle era la forma geomètrica més perfecta i la única vàlida per explicar el moviment dels astres. Un altre axioma de l'època deia que les dones es casaven per servir el marit; segons sembla, aquest era el motiu pel qual Hipàtia, la nostra heroïna, va morir verge (i màrtir): no volia que el matrimoni posés fi a la seva vocació de mestra, filòsofa i astrònoma. Ella mateixa, lliurepensadora i protofeminista, no escapava als altres prejudicis, i això motivà la conversió al cristianisme del seu esclau més fidel i que tardés tant a resoldre l'enigma de perquè el sol està més a prop o més lluny segons l'època de l'any.
"Ágora" és el títol més ambiciós d'un director que -com el seu admirat Kubrick- ha saltat del thriller als films de tesi que constitueixen alhora grans reptes; de manera que no estan tan allunyats entre si "Mar adentro" (2004), que transcorre entre quatre parets amb un protagonista forçosament immòbil, i aquesta epopeia històrica que mostra amb tot luxe de detalls -amb l'ajut de la tècnica digital- com era l'Alexandria del segle IV després de Crist. Amb un cost de cinquanta milions d'euros és, de lluny, la producció més cara del cinema espanyol.
Els resultats són notables i el film se segueix amb interès malgrat que en coneguem el final només que tinguem unes nocions mínimes d'història i d'astronomia. Amenábar contempla els fets amb mirada d'entomòleg en sentit literal i, en l'escena en què els cristians destrueixen la Biblioteca, un pla aeri i un muntatge accelerat els converteix en formigues. Però la seva mirada perd precisió en les distàncies curtes i, quan acaba el film, ja sabem com pensava Hipàtia però desconeixem què sentia. Com pertoca tractant-se d'un peplum, "Ágora" és una pel·lícula de bons i dolents i no podem demanar subtileses.