Però, tot i tractar-se de films que podríem considerar menors dintre la seva filmografia, no seria just qualificar de prescindible un títol signat pel mestre Ford. D'altra banda, en ambdós casos reflecteix la seva experiència personal en l'Armada dels Estats Units, on va servir durant la Segona Guerra Mundial -va assolir el grau de contraalmirall-, filmant documentals sobre el terreny, tots excel·lents i que van ser força útils per elevar la moral.
Ambdós títols destaquen la tenacitat dels personatges. "No eran imprescindibles" està protagonitzada pels components d'una companyia de llanxes torpederes, una mica gelosos dels mariners que viatgen en els cuirassats. Però el seu esforç es veurà recompensat quan Estats Units entra en guerra amb els japonesos. Tot i que els americans destinats a les Filipines van patir, en els primers mesos de la guerra al Pacífic, una derrota rere una altra, sabrem que el seu valor i el seu sacrifici no van resultar inútils i van fer possible que el general MacArthur complís la seva promesa ("tornaré!").
Ford elabora una trama coral en què -com en molts altres títols de la seva filmografia- conviuen dos protagonistes de caràcters diversos: un oficial més circumspecte (Robert Montgomery) i un altre més indisciplinat i expeditiu (John Wayne); les escenes d'acció conviuen amb moments d'humor gràcies als sempiterns secundaris aficionats a la brega i a l'alcohol (l'imprescindible Ward Bond entre ells); però, on el mestre es llueix realment, és en els intervals tràgics o amorosos, com la visita a l'oficial ferit o la història d'amor entre Wayne i la infermera interpretada per Donna Reed, presidits per una esplèndida fotografia en blanc i negre que treu tot el partit possible dels contrallums i de les ombres sobre els personatges, metàfora de les seves inseguretats.
"Escrito bajo el sol" és en color, però la biografia de Frank W. "Spig" Wead (al film, amb l'aspecte de John Wayne) també alterna llums i ombres. Les desgràcies van de la mort d'un fill a una caiguda domèstica que gairebé va deixar l'home invàlid; els èxits d'un típic militar de pel·lícula de John Ford, tossut i aficionat a resoldre a cops de puny les discussions amb els membres de l'Exèrcit (rivals de l'Armada), després d'un inici en què se'ns presenta com un indisciplinat pilot d'hidroavions (s'assembla molt al conductor de llanxes del primer film), però també un home pacient i tenaç quan està a l'hospital, culminen amb el seu inesperat triomf com a guionista o la seva estratègia relacionada amb l'ús dels portaavions durant la Segona Guerra Mundial.
Si el caràcter de crònica històrica condicionava "No eran imprescindibles", aquí són els requisits del difícil gènere del biopic. En qualsevol cas, John Ford, una vegada més, porta la trama al seu terreny, introdueix l'humor en les baralles entre mariners i soldats (finalment reconciliats en l'emotiu comiat al protagonista) i torna a excel·lir en la part més difícil, la descripció de la constantment interrompuda història d'amor entre el protagonista i la seva esposa (Maureen O'Hara), a través de breus escenes, hàbils el·lipsis, silencis eixordadors i oportunes metàfores, com les flors que li arriben de tothom al malalt immobilitzat sense dur mai el remitent que ell anhela.
Un cop més, compareixen Ward Bond i Ken Curtis, però és Dan Dailey qui roba les seves escenes, sobretot quan, a l'hospital militar, anima el protagonista -que no sap si podrà tornar a caminar-, a moure un dit del peu (va inspirar Tarantino per a "Kill Bill"?), sempre amb un cigar a la boca i ocultant en penjadors les ampolles de licor que arreplega, fins i tot les destinades al pobre malalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada