Tornem a ser als anys setanta, però ara ja hem superat el franquisme i ens trobem en el moment àlgid de la Transició i del fenomen del destape. "Me siento extraña" data del 1977 i la va dirigir Enrique Martí Maqueda, senyor que no va fer més aportacions al cinema (sortosament), però que semblava l'adequat atesa la seva experiència en televisió, on havia dirigit, entre altres èxits com "Los chiripitifláuticos" (sic), el programa de varietats "Palmarés", que va dur a la fama la llavors desconeguda Bárbara Rey, i que, gens casualment, ara era la protagonista de la pel·lícula en qüestió.
Com al programa de televisió, fa un número de ball i interpreta a una artista de varietats. L'acompanya, en el paper d'una sol·lícita pianista, Rocío Dúrcal.
Rey ja havia exhibit la seva anatomia en alguns títols més o menys eròtics de la dècada. Dúrcal, en canvi, tenia més experiència com a cantant i actriu, però havia començat la seva carrera molts anys abans, en ple franquisme, exercint de simpàtica adolescent en films com "Canción de juventud" (1962), "Rocío de la Mancha" (1963) o "La chica del trébol" (1964), tots ells blanquíssims; de manera que la seva participació en una pel·lícula de destape que no ocultava des del títol mateix que presentaria un acostament lèsbic entre les dues protagonistes, afegia morbo a la proposta.
Dit això, cal advertir que l'anunciada escena lèsbica es fa esperar fins al final. Mentrestant, assistirem a una barreja inenarrable de crítica sociològica i surrealisme.
Les dues senyores van a viure juntes -al principi, per mantenir una relació només professional- a un poble on els mascles s'emborratxen i les critiquen per pervertides, sempre disposats a portar-les "pel bon camí" encara que sigui en contra de la seva voluntat. La pianista s'ha separat i la família intenta que torni amb el marit, encara que només sigui per cobrir les aparences i així salvar la carrera política del nano, auspiciat per un partit de dretes que celebra les reunions fumant cigars i bevent molt conyac.
Mentrestant, al poble, les noies només tenen un amic, un discapacitat (interpretat pel d'altra banda solvent Paco Algora, qui ja havia treballat amb Bárbara Rey a "La viuda andaluza") que les acompanya arreu i protagonitza els moments més patètics de la funció.
Com que la vedet és de costums lliberals, hi ha una escena d'una orgia en què els participants es maquillen i es grapegen de manera estranya. Qualsevol indici d'erotisme en resulta absent; només cal dir que van fitxar per a l'ocasió l'inefable Víctor Israel (Klaus Kinski estava descartat per raons de pressupost).
No us alarmeu, perquè la relaciò és "pura i romàntica":
La coberta de la versió en devedé, més explícita (i sincera):
2 comentaris:
Producto de la época.
Ni más ni menos.
Publica un comentari a l'entrada