Però un ictus inoportú obligarà Vicente a tornar al lloc que havia deixat enrere ja feia molts anys: a l'entorn conservador de San Sebastián; i, a causa de la seva malaltia i precària situació econòmica, a una residència per a la tercera edat, un armari encara més estret d'aquell que un bon dia va abandonar, deixant-hi una família.
L'estigma de l'homosexualitat, la vellesa, la necessitat de trobar-se i d'explicar-se un mateix i als altres, de reconciliar-se amb tothom, són temes profunds que la pel·lícula de Goenaga i Arregi (especialitzats en presons que han construït els presoners per a si mateixos -Marco, atrapat en la seva impostura; el talp de "La trinchera infinita"-) presenten amb sensibilitat, intel·ligència i amb la franquesa que li fa falta al protagonista. La intervenció de la covid (som el 2020) potser resulta un pèl forçada (defecte menor en un film excel·lent), però servirà per accelerar la catarsi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada