EL COMPROMISO

Després d'"América, América", Elia Kazan reincidia signant el llibret d'un nou projecte, "El compromiso", del 1969. També sembla molt personal, potser autobiogràfic; si més no, el protagonista (Kirk Douglas) és grec, fill d'immigrants. És un publicista d'èxit que sembla tenir una vida perfecta. L'inici de la pel·lícula és brillant: resumeix en una breu escena la falsa felicitat d'una burgesia destinada a consumir; però quan el somrient marit condueix cap a la feina en el seu descapotable, fa un cop de volant enmig de l'autopista amb l'òbvia intenció de morir sota les rodes del camió que circula al seu costat. 

No es mor, però el succés és el tret de sortida d'una crisi existencial, que podria implicar un discurs nihilista que Kazan aviat desactiva conduint la història en direccions diverses. És evident que la feina i el matrimoni del protagonista són "compromisos", i d'aquí el títol. També s'enyora de la seva amant, a qui no ha tractat gaire bé (Faye Dunaway és l'amant i la sonsa Deborah Kerr l'esposa; fins aquí resulta fàcil identificar-se amb el personatge). Finalment, la trama revela que Eddie/Evangelos està reprimint l'odi cap al seu pare, ara malalt, fa anys un home autoritari que els tenia acollonits a sa mare i a ell, a qui volia impedir que es matriculés a la universitat perquè pogués continuar amb el negoci d'importació de catifes (assumpte que remet directament al film precedent del realitzador). 

La mort del pare resol el trauma freudià i posa les coses al seu lloc. Tanmateix, certifica la indefinició de l'argument, que va de bracet amb certa indefinició estilística: Kazan vol ser modern, i inclou recursos una mica puerils, des de la recurrent aparició del "jo" anterior del protagonista a la inserció d'onomatopeies, a l'estil del Batman televisiu de la mateixa dècada.

MASPALOMAS

Les escenes en l'inici de "Maspalomas" (José Mari Goenaga, Aitor Arregi, 2025) ens situen a la platja canària del títol i que apareix com un paradís; un paradís gai, on tothom, fins i tot un protagonista amb més de setanta anys a l'esquena, es dedica a follar i a prendre el sol. 

Però un ictus inoportú obligarà Vicente a tornar al lloc que havia deixat enrere ja feia molts anys: a l'entorn conservador de San Sebastián; i, a causa de la seva malaltia i precària situació econòmica, a una residència per a la tercera edat, un armari encara més estret d'aquell que un bon dia va abandonar, deixant-hi una família. 

L'estigma de l'homosexualitat, la vellesa, la necessitat de trobar-se i d'explicar-se un mateix i als altres, de reconciliar-se amb tothom, són temes profunds que la pel·lícula de Goenaga i Arregi (especialitzats en presons que han construït els presoners per a si mateixos -Marco, atrapat en la seva impostura; el talp de "La trinchera infinita"-) presenten amb sensibilitat, intel·ligència i amb la franquesa que li fa falta al protagonista. La intervenció de la covid (som el 2020) potser resulta un pèl forçada (defecte menor en un film excel·lent), però servirà per accelerar la catarsi.

NOUVELLE VAGUE

Abans de parlar de "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), potser caldria recordar una aproximaciò més càustica a la persona de Jean-Luc Godard, en la pel·lícula de Michel Hazanavicius "Mal genio", del 2017, que vam comentar al bloc. 

Linklater, tot i que no obvia el caràcter de nen malcriat del geni, molt ben interpretat pel debutant Guillaume Marbeck, adopta un to més neutral en un treball que és una celebració dels inicis de la Nouvelle Vague francesa i que se centra en el rodatge de la mítica "À bout de souffle", un caos apassionant. En un blanc i negre quasi idèntic al del film a què remet, recupera la llum, en tots els sentits, d'una era irrepetible.

AMÉRICA, AMÉRICA

Elia Kazan signa el guió d'"América, América" (1963). No acostumava a fer-ho, però aquest era un projecte molt personal, inspirat en la història d'un tiet seu, grec pel seu origen, turc pel lloc de naixement, decidit a viatjar a Amèrica per fugir de la violència i la misèria. 

Ens trobem en els inicis del segle passat i l'èpica narració comença mostrant el genocidi dels armenis a càrrec dels otomans; els grecs se salven, però no ho veuen gaire clar. Les injustícies tot just comencen i el protagonista passarà tota mena de penalitats i haurà de fer el que calgui per aconseguir el preu d'un passatge de tercera classe, des de fer de camàlic a festejar una noia de bona família que té la desgràcia d'enamorar-se'n. 

Si hi ha una pel·lícula que narri el drama dels emigrants amb lucidesa, és aquesta enèrgica obra d'Elia Kazan. El realitzador combina amb agilitat el to documental amb intenses escenes intimistes, ajudat per una fotografia expressionista del gran Haskell Wexler. L'ambició de la proposta atrau alguna irregularitat, però el conjunt és monumental, i diversos moments certifiquen la qualitat de Kazan com a narrador clàssic; per exemple, quan Stavros i la noia rica estan sols per primera vegada al pis que els han regalat, la càmera la mostra a ella avançant en pla frontal mentre observa els detalls del lloc on podria ser feliç; però ell roman quiet, d'esquena a la càmera, prou temps perquè endevinem que no pot compartir la seva il·lusió. 

Alguns personatges són innocents i tenen bon cor, però també abunden els lladres, els poderosos i els espavilats. La menció d'honor és per al senyor que viatja de Turquía a Amèrica acompanyat de vuit necessitats, que allotja a la seva cabina perquè li surti més barat, i que destinarà a fer d'enllustradors de sabates al seu servei quan arribin a Nova York.

LA LEY DEL SILENCIO

Elia Kazan signava el 1954 "La ley del silencio", un dels millors treballs de la seva carrera i un títol essencial en la història del cinema. 

El guió, de Budd Schulberg, partia d'un article de premsa i volia denunciar el control exercit sobre els treballadors dels molls de Nova York per sindicats poc transparents. La trama se centra en el dilema del protagonista, un pinxo, antic boxejador, que vol acabar amb els mètodes criminals dels mafiosos -sobretot després d'enamorar-se de la germana d'una de les víctimes-, però li fot convertir-se en un xivato. Els sermons del capellà del barri també influiran en la presa de consciència. 

Convé dir que l'argument li venia com anell al dit al realitzador, després que hagués denunciat companys de professió davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes creat per l'infame MacCarthy. De manera que "La ley del silencio" esdevé una apologia de la delació, convincent dramàticament, tot i que potser no calia convertir els sindicats d'esquerres en bandes mafioses. 

Obviant aquesta incòmoda qüestió, la pel·lícula és una obra mestra, un thriller amb aire de documental d'una energia narrativa sense gaires precedents, farcida de moments icònics: les escenes al colomar, el discurs del capellà a l'església i, després, al vaixell, dret al muntacàrregues amb el cadàver del treballador assassinat; i tota la part final, quan el protagonista cerca venjança i, en darrera instància, redempció. 

L'apartat interpretatiu és excel·lent: Eva Marie Saint, en la seva primera aparició en la gran pantalla; Karl Malden (*), el capellà; Rod Steiger, el germà gàngster del protagonista, qui va propiciar el seu fracàs com a púgil i qui, finalment, se sacrifica per salvar-lo; o Lee J. Cobb, impecable fent de cap dels mafiosos (paper que repetiria anys més tard a "Chicago, años 30", a les ordres de Nicholas Ray). 

Però és Marlon Brando, el boxejador, qui s'endú els honors amb una interpretació stanislavskiana que havia d'exercir una influència enorme: magnètic, fràgil i, alhora, intens, brillant, inoblidable. 

(*) Malden i Brando havien coincidit a les ordres de Kazan a "Un tranvía llamado deseo"; i ho tornarien a fer a "El rostro impenetrable", que va dirigir el mateix Marlon Brando després d'acomiadar Kubrick (poca broma!).

CEBO PARA UNA ADOLESCENTE

L'ham de "Cebo para una adolescente" (ja em perdonareu el fàcil joc de paraules) fou sens dubte la bellesa d'una joveníssima Ornella Muti, que, amb el francès Philippe Leroy, cobria la quota internacional d'un film d'altra banda molt espanyol, també protagonitzat per Emilio Gutiérrez Caba, José Vivó i Lina Canalejas. 

El va dirigir Francisco Lara Polop el 1974, quan el cinema nacional temptejava els límits de la censura, aquí amb la història dels amors prohibits entre el president d'una immobiliària i la jove secretària. Però la noia es perfila ben aviat com una víctima, i l'amant, molt més gran que ella, es converteix en xantatgista quan s'aprofita dels favors que li ha fet a la seva família: el pare treballa a la mateixa empresa i el dirigent els ha facilitat l'accés a un pis dels que construeix als afores de Madrid. Val a dir que els pares -la mare, sobretot- no protesten gaire, de manera que semblen acceptar una situació en què la filla pràcticament es prostitueix. 

"Cebo para una adolescente", doncs, comença sent un vehicle per al lluïment de l'Ornella i acaba convertida en una faula sobre els abusos de poder i la lluita de classes, amb final agredolç. 

Sort que aquestes coses ja no passen! Oi, Julio?

LAS MARGARITAS

"Las margaritas", dirigida per Vera Chytilová el 1966, en plena Nova Onada del cinema txec, és un film revolucionari. No en el sentit que haurien volgut els comunistes, que el van censurar, sinó com a expressió d'una llibertat que es pot confondre amb l'anarquia, i que es manifesta des de la seva narrativa arbitrària fins a una trama més o menys feminista en què dues amigues es dediquen a no fer gran cosa tret de prendre el sol, ensarronar senyors perquè les convidin a dinar i, en un acte final de rebel·lia, trinxar una taula parada per a un banquet.

Chytilová i les simpàtiques protagonistes il·luminen la pantalla mentre el film combina colors i textures en la més genuïna translació de la tècnica del collage al cinema. El caos és l'única regla a seguir, però en l'inici i en el final trobem imatges d'una guerra, amb bombardejos i destrucció arreu, mentre un rètol dedica el film-experiment que acabem de veure a "aquells que només s'enfaden per un enciam trepitjat".

SOLO ANTE EL PELIGRO

Uns homes que esperen un tren és una situació icònica en molts westerns, des d'"El tren de las 3:10" a l'escena inicial d'"Hasta que llegó su hora". 

"Solo ante el peligro" (Fred Zinnemann, 1952) és pionera en aquest sentit i molts altres. La narració en temps real és, potser, el tret més definitori d'aquest film que es titula, en la versió original, "High Noon", i que comença quan el sheriff del poble (Gary Cooper) acaba de contraure matrimoni amb una atractiva quàquera (Grace Kelly, trenta anys més jove que el senyor que li fa de marit); quan es disposa a deixar el càrrec i marxar amb la dona per dedicar-se a feines menys arriscades, resulta que l'avisen del retorn, en el tren que arriba el migdia, d'un facinerós a qui va dur a la presó, indultat pels nordistes incompetents i disposat a venjar-se amb l'ajuda d'un germà i de dos sequaços (un d'ells s'assembla molt a Lee Van Cleef). 

En comptes de fer cas a la dona i fotre el camp cames ajudeu-me, el sheriff es queda i prova d'aconseguir l'ajuda de la gent del poble que ha pacificat amb el seu esforç. Però són una colla de desagraïts. 

"Solo ante el peligro" és un exercici de suspens i un discurs sobre la insolidaritat (potser oportú en ple auge del maccarthysme), però també parla, com molts altres westerns, de la transformació d'una terra sense llei en un espai civilitzat, gràcies al valor d'individus heroics; com "El hombre que mató a Liberty Valance", però concentrant en menys d'hora i mitja l'acció i la transició.

LOS AITAS

Borja Cobeaga és millor director quan rebaixa les seves pretensions. I "Los aitas" (2025), que podríem definir com una barreja entre "Pequeña Miss Sunshine" i "Los lunes al sol", n'és un bon exemple. 

La pel·lícula ens situa al Bilbao del 1989, quan la crisi industrial feia estralls. Els quatre protagonistes estan a l'atur; però no estava previst que fossin ells i no les seves esposes els qui haguessin d'acompanyar les filles respectives a un campionat de gimnàstica rítmica a Berlín, en companyia d'una més o menys rígida entrenadora d'origen alemany (paper ideal per a Laura Weissmahr, a qui vam descobrir a "Salve María"). 

Pel camí, no passa gran cosa (sí que passa quan arriben a Berlín, el mateix dia que cau el mur): anècdotes no especialment rellevants però que ens permetran empatitzar amb els protagonistes d'aquesta peculiar road-movie, immadurs però simpàtics, fins a atorgar a la lleu història la dosi suficient de realisme, immediatesa i sentit de l'humor i preparar-nos per a un final que sembla de pel·lícula americana, tot i que conscient de la modèstia de la proposta, que és, com anem dient, la seva principal virtut.

FATHER MOTHER SISTER BROTHER

L'estructura episòdica del darrer film de Jim Jarmusch o la reiteració de detalls en les tres petites històries que ens porten de les zones semiurbanes del nord dels Estats Units als carrers llargs i estrets de París, passant per Dublín i les seves avingudes de cases idèntiques, recorden altres títols del director. "Father Mother Sister Brother", en qualsevol cas, certifica que la gran virtut del realitzador és la seva capacitat de retratar personatges amb breus pinzellades, independentment de la seva loquacitat o del seu laconisme, aquí molt present, ja que els silencis que acompanyen les visites dels fills als pares en els dos primers episodis (en el tercer, els pares han mort i només en resta la memòria) resulten infinitament més eloqüents que molts dels diàlegs que abunden en altres pel·lícules sobre famílies (la gent no tria la seva família, com conclou el personatge interpretat per Adam Driver en una de les escasses reflexions més o menys filosòfiques expressades en veu alta).

UNA ESTONA AMB LA SYDNEY SWEENEY

Com proven les fotografies que encapçalen aquest post, Sydney Sweeney s'erigeix en la reina de les catifes vermelles. La seva fesomia és per tot arreu; fins i tot arrossega certa polèmica per una campanya publicitària d'uns texans que hom ha acusat de supremacista (blanca), pel joc de paraules entre "jeans" i "genes".

Encara que només fos per curiositat, volia esbrinar si la seva carrera cinematogràfica justificava les seves poses, o només es tractava d'una qüestió d'atributs físics (prou evidents). El problema és que resultarà difícil determinar si una cosa té sentit sense l'altra. 

No he vist la sèrie "Euphoria". La intervenció de Sweeney a "Érase una vez en... Hollywood", malgrat la capacitat d'en Tarantino per descobrir talents i llançar o rellançar carreres, era massa discreta per generar una opinió. 

Sí que havia vist -una mica en diagonal, ho reconec- "Cualquiera menos tú" (Will Gluck, 2023), però ni la seva presència ni la d'actors més versàtils com Glen Powell (anava a afegir Dermot Mulroney, però ho retiro) animen una previsible funció que té el nivell lamentable de la comèdia romàntica nord-americana dels darrers decennis. 

No em vaig atrevir amb "Madame Web", ateses les crítiques nefastes, i vaig intentar veure "Immaculate" (Michael Mohan, 2024), una presumpta història de terror en què feia de monja i l'acompanyava Álvaro Morte, però, al cap de mitja hora, me'n vaig cansar. 

Per fi, però, he pagat una entrada de cinema (o dues, per ser exactes) per veure una molt publicitada estrena en què comparteix protagonisme amb l'Amanda Seyfried. Es tracta, com ja haureu endevinat, de "La asistenta" (Paul Feig, 2025). Però permeteu-me que, abans, comenti un altre títol que també havia deixat a mitges en una plataforma i que vaig optar per revisar i veure sencer després de l'impacte que em va causar la seva estrena més recent.

Sobre el paper, "Edén" tenia força atractius. Dirigida el 2024 per Ron Howard, que no és un director especialment brillant però ha signat alguna pel·lícula més o menys decent, comptava també amb un elenc notable: a part de la Sweeney, Jude Law, Vanessa Kirby, Daniel Brühl i... Ana de Armas! 

Es basa en fets reals i narra l'experiència de dues parelles i una misteriosa baronessa i el seu seguici que, l'any 1929, fugint algun d'ells d'una Alemanya que no travessava el seu millor moment, viatgen a les Galápagos per exercir de robinsons. Jude Law és metge i, després de desprendre's de la dentadura per evitar infeccions, dedica les moltes hores lliures a escriure un assaig influït per Nietzsche. 

La història pot resultant interessant com a estudi de personatges en situacions límit. Però la seriositat de les intencions també pot ser un llast per a un títol que demana una bona tisorada i que pretén captar l'atenció de l'espectador despistat amb moments tan innecessaris com l'escena del complicat part de la jove alemanya interpretada per Sydney Sweeney. D'altra banda, Ana de Armas, fent de presumpta aristòcrata, resulta massa histriònica, fins i tot acceptant el caràcter excessiu del personatge. La Sydney Sweeney, que renuncia a la seva exuberància habitual per fer creïble el paper d'abnegada mare i esposa, guanya sense gaires dificultats el duel interpretatiu amb l'altra musa, prenent el relleu de les nostres devocions. 

I ara, tornem a "La asistenta".

Adaptació d'un best-seller que no he llegit ni penso llegir, és una història de suspens en què una noia eixerida i sense ni cinc de calaix (Sweeney) accepta treballar d'assistenta per a una família tan rica com insuportable, on l'Amanda Seyfried exerceix de llunàtica terrorífica i tot apunta a una infidelitat de la serventa amb el marit, més comprensiu i molt ben plantat. 

El principal gir de guió es veu venir d'una hora lluny i tot plegat no resulta gaire versemblant; els diàlegs són elementals i ningú no sembla prendre's seriosament l'alambinada peripècia. No obstant això, "La asistenta" resulta infinitament més divertida que els anteriors treballs de la nostra musa i, si ens ho prenem amb humor, té més d'un atractiu: l'anatomia de la protagonista, per descomptat (tot i que tinc els meus dubtes sobre la possible utilització d'una doble de cos en alguna escena), un suspens tan elemental com la resta, però eficaç, sobretot en la part de la sortida a Manhattan, quasi una paròdia de la insulsa "Cincuenta sombras de Grey", i, finalment, un tram final una mica gore, que exhibeix altes dosis de sadisme que caldrà gaudir sense complexos (tot i que no us recomano veure aquest títol ni l'esmentada "Edén" si resulta que teniu hora amb el dentista). En fi, no defensaré que es tracti d'una bona pel·lícula, però funciona com a producte comercial en un moment que sembla que només puguem triar entre els superherois i el cinema d'autor. Fins i tot estic disposat a perdonar-li a "La asistenta" la perversa referència a l'obra mestra de Kubrick "Barry Lyndon".

ME SIENTO EXTRAÑA

No pretenc que es converteixi en una tradició, però m'ha semblat adient reservar aquesta ressenya per incloure-la després del post amb la llista anual, com vaig fer ara fa un any amb un altre "incunable" ("En un mundo nuevo"). 

Tornem a ser als anys setanta, però ara ja hem superat el franquisme i ens trobem en el moment àlgid de la Transició i del fenomen del destape. "Me siento extraña" data del 1977 i la va dirigir Enrique Martí Maqueda, senyor que no va fer més aportacions al cinema (sortosament), però que semblava l'adequat atesa la seva experiència en televisió, on havia dirigit, entre altres èxits com "Los chiripitifláuticos" (sic), el programa de varietats "Palmarés", que va dur a la fama la llavors desconeguda Bárbara Rey, i que, gens casualment, ara era la protagonista de la pel·lícula en qüestió. 

Com al programa de televisió, fa un número de ball i interpreta a una artista de varietats. L'acompanya, en el paper d'una sol·lícita pianista, Rocío Dúrcal. 

Rey ja havia exhibit la seva anatomia en alguns títols més o menys eròtics de la dècada. Dúrcal, en canvi, tenia més experiència com a cantant i actriu, però havia començat la seva carrera molts anys abans, en ple franquisme, exercint de simpàtica adolescent en films com "Canción de juventud" (1962), "Rocío de la Mancha" (1963) o "La chica del trébol" (1964), tots ells blanquíssims; de manera que la seva participació en una pel·lícula de destape que no ocultava des del títol mateix que presentaria un acostament lèsbic entre les dues protagonistes, afegia morbo a la proposta. 

Dit això, cal advertir que l'anunciada escena lèsbica es fa esperar fins al final. Mentrestant, assistirem a una barreja inenarrable de crítica sociològica i surrealisme. 

Les dues senyores van a viure juntes -al principi, per mantenir una relació només professional- a un poble on els mascles s'emborratxen i les critiquen per pervertides, sempre disposats a portar-les "pel bon camí" encara que sigui en contra de la seva voluntat. La pianista s'ha separat i la família intenta que torni amb el marit, encara que només sigui per cobrir les aparences i així salvar la carrera política del nano, auspiciat per un partit de dretes que celebra les reunions fumant cigars i bevent molt conyac.

Mentrestant, al poble, les noies només tenen un amic, un discapacitat (interpretat pel d'altra banda solvent Paco Algora, qui ja havia treballat amb Bárbara Rey a "La viuda andaluza") que les acompanya arreu i protagonitza els moments més patètics de la funció. 

Com que la vedet és de costums lliberals, hi ha una escena d'una orgia en què els participants es maquillen i es grapegen de manera estranya. Qualsevol indici d'erotisme en resulta absent; només cal dir que van fitxar per a l'ocasió l'inefable Víctor Israel (Klaus Kinski estava descartat per raons de pressupost). 

No us alarmeu, perquè la relaciò és "pura i romàntica":

La coberta de la versió en devedé, més explícita (i sincera):

LES PEL·LÍCULES DEL 2025 (I DEL 2024)

Quan estava quasi convençut que no caldria refer la llista del 2024, que em va quedar força rodona, m'adono que calia incloure "Anora". Posats a fer, afegirem una pel·lícula espanyola, una altra i un altre exemple de l'alta qualitat de les recents produccions signades per joves directors i directores de per aquí (consideració que valdrà també per a la selecció del 2025). 

2025

   

1. LA LLUM QUE IMAGINEM, de Payal Kapadia 

No és un film exòtic ni em sembla un caprici obrir la llista amb un títol que retroba la innocència i l'audàcia pròpies dels cineastes que pensen en imatges i que, a més, tenen coses a dir, en aquest cas sobre tres dones que han viatjat a la metròpoli (Bombai) i han d'afrontar amb valentia els desafiaments quotidians (o no tan quotidians) d'una societat fragmentada i injusta. 

2. LOS DOMINGOS, d'Alauda Ruiz de Azúa 

Retrat de família amb filla que vol ser monja. Un tema delicat que la realitzadora resol amb nota, aconseguint un transcendentalisme quasi dreyerà sense renunciar al realisme més agnòstic. La prova: el film agrada tant als laics com als religiosos i les religioses, que pensen que pot fomentar vocacions (!). 

3. THE BRUTALIST, de Brady Corbet

La història d'un arquitecte jueu sobrevivent de l'Holocaust (excel·lent Adrien Brody) que viatja als Estats Units després de la guerra i s'obre camí com a arquitecte gràcies a un mecenes amb qui manté una relació complicada. El jove director, amb un pressupost limitat, aconsegueix transmetre la grandesa d'una peripècia que transcorre al llarg de vint anys i funciona metafòricament: la construcció d'un santuari brutalista en paral·lel amb la reconstrucció d'una identitat, tot plegat enmig dels desajustos del capitalisme nord-americà. Només té una pega: és imprescindible contemplar-la/sentir-la en un bon cinema. 

4. UNA BATALLA TRAS OTRA, de Paul Thomas Anderson 

Un altre títol americà que convé veure en pantalla gran i amb un so que faci justícia a la magnífica banda sonora. En PTA adapta novament Thomas Pynchon i ofereix un títol estimulant, que parla de la polarització sense perdre el sentit de l'humor i amb escenes d'acció antològiques. 

5. GRAND TOUR, de Miguel Gomes 

Tornem a Orient, ara de la mà del portuguès Miguel Gomes. Film inclassificable i fascinant que es mou entre el relat d'aventures colonials i el documental sobre una cultura exuberant i plena de contrastos. 

6. UN SIMPLE ACCIDENTE, de Jafar Panahi 

Encara a Orient, ara a l'Iran, un país fracturat que el director retrata amb lucidesa inaudita. Un home creu reconèixer el seu torturador i cerca revenja. El film, però, aconsegueix la proesa de narrar aquest drama amb humor i amb una mirada humana i compassiva cap als diversos personatges implicats en una peripècia que transcorre quasi en temps real. 

7. VALOR SENTIMENTAL, de Joachim Trier 

No puc evitar la sensació que la trama bergmaniana és menys densa d'allò que aparenta. Però cal reconèixer que Trier narra amb elegància, fins i tot brillantment quan, en l'inici del film, converteix la casa en un personatge. I compta amb el millor conjunt actoral de la temporada cinematogràfica. 

8. MOLT LLUNY, de Gerard Oms 

El debutant director català, a partir d'una anècdota com a mínim peculiar i comptant amb un Mario Casas impecable, traça un retrat dels prejudicis i el racisme a l'Europa contemporània que no haurien fet millor Ken Loach o els germans Dardenne. 

9. TARDES DE SOLEDAD, d'Albert Serra 

Havia de passar. Ja vaig estar a punt el 2022 ("Pacifiction"), i, finalment, el director més qüestionat en aquest bloc des dels seus inicis (del bloc i del director) arriba al meu particular Top Ten. Què voleu que us digui? No comparteixo la devoció dels nois de Cahiers du Cinema, però la seva pel·lícula sobre toros, no pas polèmica sinó abstracta i, en certa manera, fascinant, esdevé una de les produccions més atractives i insòlites d'un any amb forta presència de cinema espanyol de qualitat. 

10. ADOLESCENCIA, de Philip Barantini 

Reservem el darrer lloc a les minisèries. Estic sent injust? Mereixia l'impactant treball de Stephen Graham (autèntic responsable en la seva doble faceta de guionista i d'actor) un lloc més elevat en la llista d'enguany? Sigui com sigui, l'he triada (en detriment d'altres sèries televisives que també m'han agradat força, com "El eternauta" o la brillant "Superestar" d'en Nacho Vigalondo) per la potència de la seva mirada sobre els perills d'Internet i altres traumes d'una societat en permanent crisi de valors i per la seva brillant execució en plans-seqüència, per no parlar de la qualitat de les interpretacions. 

2024

   

1. LA QUIMERA, d'Alice Rohrwacher 

Fellini, Pasolini, realisme màgic, són algunes de les referències detectables -però mai impostades- en aquest títol que parla de bellesa, però també de misèria i de les desigualtats del sistema. 

2. LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer 

L'Holocaust vist des de l'exterior del camp d'extermini, des de la idíl·lica caseta del comandant Höss i la seva família. Retrat definitiu de la banalitat del mal. 

3. THE BEAST, de Bertrand Bonello 

Ciència-ficció distòpica però també una història d'amor que transcendeix els límits de l'espai i el temps. El film conjuga estils diversos ajudat per la presència magnètica de la Léa Seydoux. 

4. SALA DE PROFESORES, d'Ilker Çatak 

Es pot voler ser modern i inclusiu i rebre l'infern (o un malson kafkià) com a recompensa. 

5. LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne 

Un altre professor és el protagonista d'aquest drama en forma de comèdia que transcorre per Nadal i que, a poc més d'un any de la seva estrena, ja s'ha convertit en títol de culte. 

6. ANORA, de Sean Baker 

"Los que se quedan" podria ser un conte de Nadal. "Anora", protagonitzada per una prostituta (excepcional treball de Mikey Madison -la recordeu a "Érase una vez en... Hollywood"?-) pot ser una reedició de "Pretty Woman" (o La Ventafocs) en clau més àcida, molt àcida en realitat, suavitzada per un to de comèdia screwball, amb detalls que hauria aplaudit Billy Wilder i un dels millors finals (sota la neu) que es recorden. 

7. PERFECT DAYS, de Wim Wenders 

Torna el millor i més minimalista Wim Wenders amb una recepta que inclou un escenari exòtic (si considerem que els vàters públics de Tòquio poden ser exòtics), un protagonista sobrevivent d'un naufragi sentimental i una banda sonora molt boomer. 

8. SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez 

La història del grup musical dels noranta Los Planetas narrada amb sensibilitat, lucidesa i en termes purament cinematogràfics. 

9. LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero 

La malaltia, la mort, mostrada amb coralitat minimalista i amb gran sensibilitat i elegància per la realitzadora. Antonio de la Torre està, com sempre, esplèndid; i Patricia López Arnaiz es consolida com un nom imprescindible (i això era abans de "Los domingos"). 

10. EMILIA PÉREZ, de Jacques Audiard 

L'eclèctic realitzador francès no tem l'excés ni les receptes impossibles: un narco que canvia de sexe, en clau musical i segons els estereotips del melodrama llatinoamericà. La convicció de tots els implicats fa la resta. Podria haver estat la consagració de la Karla Sofía Gascón si no fos tan bocamolla.