dissabte, 1 de novembre del 2025

THE MONKEY

Osgood Perkins, celebrat responsable de "Longlegs", un dels grans èxits del gènere terrorífic d'ara fa un any, s'atreveix a "The Monkey" amb una adaptació d'un relat de Stephen King que conté forces constants pròpies i alienes: un ninot diabòlic, una infantesa complicada pel bullying, per la separació dels pares i per un germà bessó no gaire amable, i també la por davant la paternitat o un complex de culpa representats metafòricament; i un viatge a un poble de Maine assolat per les tragèdies (en plural). 

Amb una base literària més distingida (fins a cert punt), "The Monkey" no compta amb l'elegància visual de "Longlegs" ni amb un ritme que, aquí, esdevé insegur, sense que ens quedi clar si això passa perquè han volgut allargar un conte curt o, al contrari, no han estat capaços d'integrar els múltiples elements d'una trama que abasta vint-i-cinc anys de la vida del malastruc protagonista (l'escàs carisma de l'actor britànic Theo James no ajuda gaire). En qualsevol cas, l'humor negre que presideix l'invent i els desacomplexats efectes gore permeten gaudir d'un títol adequat per a la nit de Halloween (o la tarda de Tots Sants).

3 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Aquí James Wan crea un tenso relato de terror que combina su característico estilo visual con una historia sobre la culpa, la familia y lo sobrenatural, elementos muy propios del universo Stephen King. Lo que más destaca es su atmósfera alarmante y el manejo del suspense, PERO, en mayúscula, la película rebosa clichés del género.

Una abraçada.

El Demiurgo de Hurlingham ha dit...

Tengo un problema con la película, me parece una desastrosa adaptación.
El cuento es muy distinto. El protagonista y su hermano no se odian. El humor negro es más efectivo.
Sospecho que James Wan no entendió el cuento.

Saludos.

ricard ha dit...

Pedro: También "Longlegs" era deudora de muchos otros títulos del género, pero me pareció más interesante.

Demiurgo: Observo que James Wan se lleva todas las culpas. Tal vez debería haberle dejado más espacio a Osgood Perkins.

Un abrazo.