LA LLUM QUE IMAGINEM

Mumbai (o Bombai) és una metròpoli de l'Índia de 15 milions d'habitants. Deu atreure molta població rural, i aquest és l'origen de les protagonistes de "La llum que imaginem" -film del 2024 de la directora Payal Kapadia-, dones que han deixat el camp per anar a treballar a la gran ciutat, on tenen feina (en un hospital, per exemple) i on poden viure... més o menys. Dues comparteixen un pis que endevinem minúscul; la tercera viu amenaçada per l'enderroc de casa seva a càrrec d'una de les puixants constructores que omplen de gratacels l'horitzó d'una ciutat que s'assembla a un formiguer gegantí, plena d'olors, de pluja, de colors i d'ombres, de celebracions multitudinàries i solituds quotidianes.

Kapadia retrata aquest univers a través d'una simfonia visual que recorda les avantguardes del cinema de fa cent anys, igualment ansioses de mostrar un món en transformació; però no es deixa arrossegar pel frenesí dels trens que recorren la metròpoli i es deté en els seus personatges, dones valentes que pateixen una societat fragmentada, la llunyania d'un marit desconegut que potser viu i treballa a Alemanya, la impossibilitat de tenir un espai per festejar amb un xicot musulmà. Finalment, un viatge a un poblet de la costa farà possible certa llibertat i que la llum dels estels substitueixi per uns instants la que prové dels gratacels de Mumbai. 

"La llum que imaginem" no és un títol exòtic, però és insòlit. Ningú no filma així, amb aquesta capacitat de retratar els sentiments i les sensacions, de crear imatges suggerents amb naturalitat. Si hem de buscar un referent, potser hauríem de restar al continent indi i pensar en Satyajit Ray (tot i que l'allargada ombra de Bergman apareix en l'escena entre la infermera i el pescador amnèsic). Però això tampoc no vol dir que el film de Payal Kapadia estigui passat de moda: és absolutament vigent i, alhora, intemporal, cinema en estat pur, màgia.